//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

diumenge, 31 de gener de 2010

Molt més atemorits que jo

El divendres va complicar-se des del principi, no ho nego. Al matí ens va faltar Claudio, professor de fotografia a l'Academia Blogger, perquè un agent -que a penes li va motrar un deslluït carnet amb les sigles DSE- se'l va emportar detingut. A casa nostra, després de les classes, vam fer una petita festa per a celebrar el primer aniversari de Voces Cubanas, que ja exhibeix 26 espais personals en un temps tant curt de vida. Recordo que enmig de les abraçades i les rialles algú em va dir que em cuidés. “En un sistema aixió no hiha manera de protegir-se davat dels atacs de l'Estat", li vaig dir, en un intent per espantar la meva pròpia por.

Al voltant de les sis de la tarda, anávema una reunió familiar. La meva germana li va regalar fa 36 anys -pel dia del ferroviari- el seu primer plor de bebè al meu pare, enmig de la matinada. Fins i tot Teo, amb la seva adolescència reàcia a participar en activitats de "vells", va acceptar acompanyar-nos. Allà ens esperava el típic aniversari de fotos, espelmes per apagar i "Felicitats Yunia en el teu dia, que ho passis amb sana alegria...". Només que diversos ulls que controlaven tenien un altre pla per a nosaltres. Enmig de l'avinguda Boyeros, a escassos metres del MINFAR i de la oficina de Raúl Castro, tres cotxes van aturar el miserable Lada que havíem agafat en una cantonada.

"Ni se't passi pel cap passar pel carrer 23, Yoani, perquè la Unió de Joves Comunistes està fent allí una activitat", van cridar uns homes que van baixar d'un Geely de fabricacó xinesa que em va evocar un fort dolor a la zona lumbar. Quelcom similar vaig viure el passat novembre i avui no permetria que m'introduïssin en un altre auto de cap -aquesta vegada- al costat del meu fill. Un home enorme va baixa del vehicle i va començar a repetir les seves amenaces. "¿Com et dius?" va ser la resposta pregunta que mai va tenir el valor de respondre a Reinaldo. De l'espigat cos de Teo va brotar una frase irònica: "No diu el seu nom perquè és un covard". Pitjor encara, Teo, pitjor encara, no diu el seu nom perquè no es reconeix com a individu sinó que és un simple portaveu d'un altres de més a dalt. Una càmara profesional filmava cada gest nostre, esperant una postura agressiva, una frase vulgar, un excés d'ira. La injecció de terror va ser breu, l'aniversari ens va deixar un gust amarg.

¿Com podem sortir il·lesos de tot això? ¿De quina manera un ciutadà pot protegir-se d'un Estat que té la policia, els tribunals, les brigades de resposta ràpida, els mitjans de difusió, la capacitat de difamar i mentir, el poder linxar-lo socialment i convertir-lo en un derrotat demanant perdó? ¿A què li tenen tanta por? ¿Què esperaven que passés avui al carrer 23 que van detenir a diversos bloggers? Sento un terror que gairebé no em deixa teclejar, però vull dir-los a aquests que avui m'han amenaçat junt amb la meva família, que quan un arriba a cert grau de pànic ja li és igual una dosis major. No pararé d'escriure, ni de twittejar; no tinc plans de tancar el meu blog, no abandonaré la pràctica de pensar pel meu propi cap i -sobretot- no deixaré de creure que ells estan molt més atemorits que jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada