Els bojos són presa fàcil dels que tenen picardia, que els escridassen per les cantonades amb frases doloroses per augmentar el seu deliri. Amb dos vaixells de paper, en teníem un al meu carrer que passava hores en una extranya regata que no arribava a cap lloc. La seva mare el mantenia calmat a base de benadrilina i diazepam; tot, abans que enviar-lo al magatzem de la demència que és Mazorra, l'hospital psiquiàtric havaner.
En la ment d'aquella senyora hi havia les imatges del que havia estat la clínica mental del carrer Boyeros, amb el seu terror acumulat i el seu empobriment material. Els pacients gairebé nus, les parets plenes d'excrecències humanes i la falta de supervisió, eren l'escenari per a les pitjors atrocitats. Les fotos havien estat publicades a les revistes d'aquell llunyà 1959. Després, van arribar reportatges a la televisió, llençols nets, teràpia ocupacional i fins i tot valles polítiques que van canviar la façaan d'allò que havia estat l'horror. Només que, com ja he dit, els bojos són presa fàcil dels llestos.
A partir dels anys noranta, amb l'arribada del període especial, el desviament de recursos es va acarnissar amb Mazorra. Els veïns dels carrers de la zona estaven ben assortits per un mercat negre de flassades, llet, menjar, roba, tovalloles i medicaments que sortien de l'hospital. Els ingressats creien que era part del seu patiment el que cada dia -com en el film La luz que agoniza- faltessin més bombetes a les sales. Els van anar traient tot l'indispensable i ningú va reparar en les finestres trencades, les tasses de wàter embossades i els llits de potes obertes. Aquesta vegada, no hi havia un periodista autoritzat per a retratar la misèria.
La premsa oficial no va poder amagar, no obstant això, la mort de 26 pacients –alguns afirmen que la xifra s'aproxima als 40– per hipotèrmia i patiments associats a l'abandonament. Se'n van anar d'aquesta vida en uns dies freds de gener, mentre s'apretaven cos sobre cos sense poder amb això evitar el final. Els llestos, per la seva part, s'edificaven cases amb els dividends del robatori i van creure que mai ningú detectaria els seus desfalcs. Avui, a l'hospital s'investiga als responsables enmig d'un desplegament policial perquè no s'aproximin els curiosos. No han sortit imatges, però m'atormenta la idea de quant van arribar a assemblar-se aquests pacients, en el seu desemparament, a aquells rostres de les fotografies del passat.
Imatges agafades de: http://cubalagrannacion.wordpress.com/2010/01/17/el-hospital-de-dementes-de-mazorra/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada