//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

diumenge, 31 de gener de 2010

Molt més atemorits que jo

El divendres va complicar-se des del principi, no ho nego. Al matí ens va faltar Claudio, professor de fotografia a l'Academia Blogger, perquè un agent -que a penes li va motrar un deslluït carnet amb les sigles DSE- se'l va emportar detingut. A casa nostra, després de les classes, vam fer una petita festa per a celebrar el primer aniversari de Voces Cubanas, que ja exhibeix 26 espais personals en un temps tant curt de vida. Recordo que enmig de les abraçades i les rialles algú em va dir que em cuidés. “En un sistema aixió no hiha manera de protegir-se davat dels atacs de l'Estat", li vaig dir, en un intent per espantar la meva pròpia por.

Al voltant de les sis de la tarda, anávema una reunió familiar. La meva germana li va regalar fa 36 anys -pel dia del ferroviari- el seu primer plor de bebè al meu pare, enmig de la matinada. Fins i tot Teo, amb la seva adolescència reàcia a participar en activitats de "vells", va acceptar acompanyar-nos. Allà ens esperava el típic aniversari de fotos, espelmes per apagar i "Felicitats Yunia en el teu dia, que ho passis amb sana alegria...". Només que diversos ulls que controlaven tenien un altre pla per a nosaltres. Enmig de l'avinguda Boyeros, a escassos metres del MINFAR i de la oficina de Raúl Castro, tres cotxes van aturar el miserable Lada que havíem agafat en una cantonada.

"Ni se't passi pel cap passar pel carrer 23, Yoani, perquè la Unió de Joves Comunistes està fent allí una activitat", van cridar uns homes que van baixar d'un Geely de fabricacó xinesa que em va evocar un fort dolor a la zona lumbar. Quelcom similar vaig viure el passat novembre i avui no permetria que m'introduïssin en un altre auto de cap -aquesta vegada- al costat del meu fill. Un home enorme va baixa del vehicle i va començar a repetir les seves amenaces. "¿Com et dius?" va ser la resposta pregunta que mai va tenir el valor de respondre a Reinaldo. De l'espigat cos de Teo va brotar una frase irònica: "No diu el seu nom perquè és un covard". Pitjor encara, Teo, pitjor encara, no diu el seu nom perquè no es reconeix com a individu sinó que és un simple portaveu d'un altres de més a dalt. Una càmara profesional filmava cada gest nostre, esperant una postura agressiva, una frase vulgar, un excés d'ira. La injecció de terror va ser breu, l'aniversari ens va deixar un gust amarg.

¿Com podem sortir il·lesos de tot això? ¿De quina manera un ciutadà pot protegir-se d'un Estat que té la policia, els tribunals, les brigades de resposta ràpida, els mitjans de difusió, la capacitat de difamar i mentir, el poder linxar-lo socialment i convertir-lo en un derrotat demanant perdó? ¿A què li tenen tanta por? ¿Què esperaven que passés avui al carrer 23 que van detenir a diversos bloggers? Sento un terror que gairebé no em deixa teclejar, però vull dir-los a aquests que avui m'han amenaçat junt amb la meva família, que quan un arriba a cert grau de pànic ja li és igual una dosis major. No pararé d'escriure, ni de twittejar; no tinc plans de tancar el meu blog, no abandonaré la pràctica de pensar pel meu propi cap i -sobretot- no deixaré de creure que ells estan molt més atemorits que jo.

divendres, 29 de gener de 2010

La Nació i la Nació

Fa molt temps que la nostra identitat va deixar d'estar continguda en una Illa. L'acte de néixer i créixer en aquest territori allargat ja no és l'element principal per a portar la seva nacionalitat. Som un poble desperdigat entre els cinc continents, com si ens hagués atomitzat sobre el llenç del mapamundi la mà erràtica de les necessitats econòmiques i de la falta de llibertat.

Sé el que se sent. Sé el dur que és anar a un consulat cubà en un país qualsevol i que et demanin una firma per a la llibertat de cinc agents del Ministeri de l'Interior -presos als Estats Units- però no et pregunten, ni tan sols, si poden ajudar-te en alguna cosa. He escoltat a una jove plorar en una embaixada a Europa mentre un funcionari li repeteix que no pot retornar al seu propi país per haver excedit els onze mesos de permís de sortida. També he estat testimoni de l'altra part. De la negativa rebuda per molts que aquí sol·liciten la tarja blanca per a pujar a un avió i saltar-se la insularitat. Les limitacions per a vitjar se'ns han tornat rutina i alguns han arribat a creure que ha de ser així, perquè conèixer altres llocs és una prebenda que ens donen, una prerrogativa que ens otorguen.

Aquests pocs que decideixen qui entra o surt d'aquest arxipèlag han escollit als participants de la trobada La Nació i la Emigració que té lloc des d'avui al Palau de les Convencions. He llegit els punts a debatre durant aquests dos dies i no crec que representin les preocupacions i demandes de la majoria dels emigrats cubans. Salta a la vista que no s'inclou l'exigència de posar fi a les confiscacions de propietats pels que s'instal·len en un altre país, ni es menciona la necessitat de tornar-li el dret de vot als exiliats. Ni tan sols trobo, en l'agenda a tractar, l'anunci del fi de les limitacions que tenen molts d'ells per a ingressar o radicar-se al seu propi territori.

La part dels que vivim a l'Illa tampoco està representada en tota la seva pluralitat i els seus matisos, sinó que té el segell de l'oficial i l'acartronament d'allò dirigit. Ambdues mostres -la de dins i la de fora- estan escapçades i filtrades per a evitar que La Nació i la Emigració acabi per convertir-se en un passi de llista de les atrocitats migratòries que patim. Més que reclamacions i crítiques, les autoritats que van organitzar la trobada volen escoltar en l'enorme sala -on acostuma a reunir-se el Parlament- el so estreptiós dels aplaudiments.

diumenge, 24 de gener de 2010

Les reparacions



La vida domèstica imposa ingrates obligacions. L'aixeta de l'aigüera goteja, la làmpada de la sala no s'encén, el clavó de la porta té dificultats i un mal dia, ¡horror! es trenca el refrigerador. Esgarrifats comprovem que el congelador comença a gotejar i que ha cessat el típic brunzit de la màquina. Una tragèdia d'aquesta envergadura va viure un conegut nostre la setmana passada.

Aviat pel matí va telefonar a la Unitat de Recuperacions Domèstiques més propera, però no responien o sonava el to ocupat. Va decidir anar fins allí i a la recepció una noia poia meticulosament les seves ungles. Apesarat li va explicar la història del seu electrodomèstic i va descriure els símptomes. Fins i tot va estar a punt d'aventurar un diagnòstic, però en aquell moment ella el va interrompre anunciant-li que segurament es tracta del timer i al magatzem no tenien aquesta peça de recanvi. Li va aclarir que el taller tenia una llista d'espera que es perllongava un parell de mesos. Com home intel·ligent, amb experiència de la vida, el necessitat client li va formular la pregunta correcta en el to adequat: “¿I això no pot resoldre's d'una altra manera? La dona va deixar la seva tasca de manicure i va cridar a crits a un mecànic.

Després d'acordar el preu, tots van quedar satisfets. Al migdia, el refrigerador havia tornat a funcionar i el tècnic tornava a casa amb el equivalen a gairebé dos mesos del seu sou. Aquesta nit, el meu conegut, que és barman en un hotel cinc estrelles, va portar a la feina diverses ampolles de rom comprades al mercat negre. Amb elles va despachar els primers mojitos i les agradoses pinyes colades que els turistes van beure. No sospitaven ells que estaven ajudant així a reomplir el forat deixat per la reparació del refrigerador, l'enorme esvoranc que havia sofert el pressupost del barman.

divendres, 22 de gener de 2010

El 'corralito'



Cada nit, al cabaret d'un luxós hotel un empresari europeu va de taula en taula fent una comanda insòlita. S'aproxima als comensals i els explica que quan arribi el compte li deixin pagar, amb aquests tiquets de colors que porta a la butxaca. A canvi, ells li donaran l'import en pesos convertibles, que després podrà convertir en dòlars o euros per a emportar-se'ls ben lluny. Aquest home és una víctima del 'corralito' financer que impedeix a nombrosos inversors foranis treure els seus guanys del territori nacional. Perquè no es desesperin del tot, les autoritats cubanes els permeten consumir per tota la Illa, pagant amb paperets sense cap valor real.

El drama dels fons congelats toca avui a nombrosos negociants que van afanyar-se a entrar al nostre escenari econòmic amb l'aprovació de la llei d'inversions estrangeres el 1995. Disfrutaven del privilegi de gestionar una firma, condició totalmente vetada als que hem nascut aquí. Venien a ser la nova classe empresarial en un país on l'Ofensiva Revolucionària de 1968 havia confiscat fins i tot les butaques dels enllustradors. La quantiosa plusvalía que aconseguien treure els convertia en un objectiu molt atractiu per a les 'jineteras', les cases de lloguer i els membres de la seguretat de l'Estat. A molts d'ells se'ls veia en els restaurants més cars escollint suculents menús i acompanyats de dones molt joves. Uns altres, una minoria, lliuraven regals addicionals als seus empleats per a compensar els sous baixos en pesos cubans que els pagava l'empresa empleadora de l'Estat.

Aquests representants d'una "avançada corporativa" estaven disposats a perdre una mica de capital sempre i quan poguessin ubicar-se -desde ja- a l'escenari que algun dia seria com un pastís tallat a trossos. No obstant això, els que fan signar contractes i van compartir amb ells el champany, després d'un acord, els consideraven només un mal necessari i provisional, una desviació que s'erradicaria un cop acabat el Període Especial. Després de tantes garanties promeses, fa uns mesos els han ensenyat les arques buides, mentre els repteixen "no podem pagar-los". De sobte, aquests empresaris han començat a sentir la impotència i el crit -trabat a la meitat de la gola- amb què carreguem cada dia els cubans. Encara, malgrat tot, no estan tan desprotegits com nosaltres davant la depredació de l'Estat: un passaport d'un altre lloc els permet anar-se'n en avió i oblidar-se de tot.

dimarts, 19 de gener de 2010

Els bojos i els llestos



Els bojos són presa fàcil dels que tenen picardia, que els escridassen per les cantonades amb frases doloroses per augmentar el seu deliri. Amb dos vaixells de paper, en teníem un al meu carrer que passava hores en una extranya regata que no arribava a cap lloc. La seva mare el mantenia calmat a base de benadrilina i diazepam; tot, abans que enviar-lo al magatzem de la demència que és Mazorra, l'hospital psiquiàtric havaner.

En la ment d'aquella senyora hi havia les imatges del que havia estat la clínica mental del carrer Boyeros, amb el seu terror acumulat i el seu empobriment material. Els pacients gairebé nus, les parets plenes d'excrecències humanes i la falta de supervisió, eren l'escenari per a les pitjors atrocitats. Les fotos havien estat publicades a les revistes d'aquell llunyà 1959. Després, van arribar reportatges a la televisió, llençols nets, teràpia ocupacional i fins i tot valles polítiques que van canviar la façaan d'allò que havia estat l'horror. Només que, com ja he dit, els bojos són presa fàcil dels llestos.

A partir dels anys noranta, amb l'arribada del període especial, el desviament de recursos es va acarnissar amb Mazorra. Els veïns dels carrers de la zona estaven ben assortits per un mercat negre de flassades, llet, menjar, roba, tovalloles i medicaments que sortien de l'hospital. Els ingressats creien que era part del seu patiment el que cada dia -com en el film La luz que agoniza- faltessin més bombetes a les sales. Els van anar traient tot l'indispensable i ningú va reparar en les finestres trencades, les tasses de wàter embossades i els llits de potes obertes. Aquesta vegada, no hi havia un periodista autoritzat per a retratar la misèria.

La premsa oficial no va poder amagar, no obstant això, la mort de 26 pacients –alguns afirmen que la xifra s'aproxima als 40– per hipotèrmia i patiments associats a l'abandonament. Se'n van anar d'aquesta vida en uns dies freds de gener, mentre s'apretaven cos sobre cos sense poder amb això evitar el final. Els llestos, per la seva part, s'edificaven cases amb els dividends del robatori i van creure que mai ningú detectaria els seus desfalcs. Avui, a l'hospital s'investiga als responsables enmig d'un desplegament policial perquè no s'aproximin els curiosos. No han sortit imatges, però m'atormenta la idea de quant van arribar a assemblar-se aquests pacients, en el seu desemparament, a aquells rostres de les fotografies del passat.

Imatges agafades de: http://cubalagrannacion.wordpress.com/2010/01/17/el-hospital-de-dementes-de-mazorra/

dilluns, 18 de gener de 2010

Posar nom als fills



 “¿Quin nom creus que li he de posar?” em diu una amiga que té sis mesos d'embaràs i espera un homenet. En un primer impuls, li responc amb l'habitual "José" i la ganyota de la seva cara m'obliga a buscar alguna cosa menys tradicional. Passo revista llavors a l'ampli catàleg que inclou Mateo, Lázaro o Fabián, però cap li agrada a la mare exigent. Si aquesta mateixa situació hagués passat vint anys enrere, el bebè hauria carregat amb una "i grega", como molts dels nascuts a les dècades del setanta y vuitanta. En canvi, l'exòtica moda d'usar la penúltima lletra de l'abecedari, semblaque ha quedat superada.

Durant diversos lustres, elscubans van posar noms als seus fills amb una llibertat que no aconseguien experimentar en altres esferes de la vida. La grisor que projectava el mercat racionat i el control estatal sobre la nostra existència s'esfumava quan s'inscrivia a un recent nascut en el registre civil. Els pares jugaven amb el llenguatge i creaven veritables embarbussaments, com el que exhibeix un famós jugador de bèisbol anomenat "Vicyohandri". A alguns, fins i tot, els van adjudicar la extranya composició "Yesdasí", barreja de la paraula "sí" en anglès, rus i espanyol.

Afortunadament, des de fa uns anys bufen aires més calmats a l'hora de posar nom a un fill. Tota una generació que s'ha sentit anomenada com si d'un experiment de laboratori es tractés, prefereix ara tornar a la vella costum. Així que després de diversos dies, la meva amiga m'ha trucat per explicar-me la seva decisió: el bebè es dirà Juan Carlos. Al altre costat de la línia, respiro alleugerida: el sentit comú ha tornat a l'acte de posar nom als fills.

dissabte, 16 de gener de 2010

Quan el terra tremola


Imatge agafada de: http://mashable.com/

Una illa que ha vist com succeïen un cúmul de tragèdies, invasions i dictadors, mostra avui els fragments del desastre, les petjades d'un tremolor que per natural no és menys abominable. A aquest Haití que Carpentier ens va mostrar a El regen d'aquest món i que els noticiaris ens han fet compadir, la desgràcia se li ha tornat tan crònica i el plor se li ha constituït en llenguatge habitual. Més que sisme, la pàtria de Jacques Roumain ha estat estremida per la desgràcia, que ve a caure sobre la inestabilitat social, la debacle econòmica i la desesperació. Pr a qualsevol nació una cosa així és una calamitat, per a Haití és tot un apocalipsis.

No és el moment de fer política amb el dolor, ni de sortir davant del micròfon prometent ajudes, sinó de socórrer sense condicions, sense ànsies de reconeixement o de gratitut. Em fa por especialment que d'aquí a tres mesos el sofriment ja no sigui titular en cap diari i a la gent li hagi deixat de semblar urgent el drama haitià. Temo que ens acostumem a la desgràcia i la pell se'ns curteixi davant del drama, que ens quedem concentrats en els nostres problemes sense donar-nos compte que altres criden aquí al costat.

El sismògraf pot indicar que no hi haurà noves sacsejades, però el comptador de la vida està marcant en vermell. És hora d'auxiliar i s'ha de fer immediatament.

* En aquests moments, diversos bloggers junt amb altres persones de la societat civil cubana estem buscant uan via per fer la nostra petita aportació als damnificats. Proposem recollir roba, medicaments i productes per a la neteja personal i portar-los a la representació de Càritas a l'Havana.

divendres, 15 de gener de 2010

El problema nostre de cada dia



Surto embotida en diversos pullòvers i amb una bufanda vellíssima enrotllada al coll. El recorregut és breu, però amb la temperatura per terra cada pas que dono és un gran sacrifici. La gent camina al meu costat igual de "disfressada" i fins i tot aconsegueixo veure a algú que sembla portar la manta de dormir damunt de les esptalles. Encara que en el petit tram des de casa meva a la panaderia ningú mostra un bon abric, comprovo que la inventiva popular no s'atura davant de la caiguda dels termòmetres. Han tret la pols dels antics impermeables de l'època soviètica, amb els seus botons enormes i els colors ja destenyits. Altres, els que ni tan sols tenen res per a cobrir-se, simplement s'han quedat a casa.

M'acosto a un lloc on venen pans fora del mercat racionat i una barra costa el salari de tota una jornada de treball. Curiosament, molts dels que he vist en el camí, amb les seves peculiars i improvisades indumentàries, s'encaminen en la mateixa direcció que jo. A mesura que ens acostem comprovo que tots van darrere de l'escàs aliment que ens manté en suspens desde fa diverses setmanes. A escassos metres del lloc, un que s'ha adelantat ens llença el crit de "¡No n'hi ha!", una veritable galleda d'aigua gelada damunt dels nostres caps. Dono la mitja volta i me'n vaig cap a casa. Demà serà un altre dia sense esmorzar.

L'arribada d'aquests vents del nord ha coincidit no solament amb la desaparició del pa, sinó també amb l'escapada de la llet. Com si l'hivern hagués afectat els forns i congelat les mamelles de les vaques. Encara que a la tele anuncien un sobre compliment en la producció del preu lacti, el solitari got de cafè o la insípida infusió ho neguen cada matí. Són temps d'aixecar-se de cop sense mirar a la taula, de dir-los-hi als nens que no preguntin i de deixar a un costat el treball, el blog, els amics, la vida, per a dedicar-nos de ple a perseguir un tros de pa i un got de llet. Temps d'arrossegar-nos per la pols de les escassetats i de les cues, doncs per sortir d'aquest cicle rastrer i volar es necessita -més que ales- el combustible de l'aliment.