“¿Quin nom creus que li he de posar?” em diu una amiga que té sis mesos d'embaràs i espera un homenet. En un primer impuls, li responc amb l'habitual "José" i la ganyota de la seva cara m'obliga a buscar alguna cosa menys tradicional. Passo revista llavors a l'ampli catàleg que inclou Mateo, Lázaro o Fabián, però cap li agrada a la mare exigent. Si aquesta mateixa situació hagués passat vint anys enrere, el bebè hauria carregat amb una "i grega", como molts dels nascuts a les dècades del setanta y vuitanta. En canvi, l'exòtica moda d'usar la penúltima lletra de l'abecedari, semblaque ha quedat superada.
Durant diversos lustres, elscubans van posar noms als seus fills amb una llibertat que no aconseguien experimentar en altres esferes de la vida. La grisor que projectava el mercat racionat i el control estatal sobre la nostra existència s'esfumava quan s'inscrivia a un recent nascut en el registre civil. Els pares jugaven amb el llenguatge i creaven veritables embarbussaments, com el que exhibeix un famós jugador de bèisbol anomenat "Vicyohandri". A alguns, fins i tot, els van adjudicar la extranya composició "Yesdasí", barreja de la paraula "sí" en anglès, rus i espanyol.
Afortunadament, des de fa uns anys bufen aires més calmats a l'hora de posar nom a un fill. Tota una generació que s'ha sentit anomenada com si d'un experiment de laboratori es tractés, prefereix ara tornar a la vella costum. Així que després de diversos dies, la meva amiga m'ha trucat per explicar-me la seva decisió: el bebè es dirà Juan Carlos. Al altre costat de la línia, respiro alleugerida: el sentit comú ha tornat a l'acte de posar nom als fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada