//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

dimarts, 9 de febrer de 2010

Cuidar allò que és propi, robar allò d'altri


Per la nit, vigila els solcs plantats de malanga i la cria de moltons, amb una escopeta curta de fabricació casolana. És l’obra d’un improvisat armer que va soldar un tros de canonada de poc diàmetre a la recàmera rústica de la que sobresurt l’irregular percussor. És suficient el so –a mitja matinada- del rasclar de l’enginyós artefacte perquè surtin corrent els que pretenen robar-li la collita. Quan la porca ha parit, crida a un germà que viu al poble i acompanyats d’aquell artilugi –creat per la necessitat- fan guàrdia fins que surti el sol.

Molts pagesos utilitzen armes il·legals que han estat comprades o produïdes de forma alternativa. Sense elles, el fruit de mesos de treball podria acabar amb mans dels “depredadors” de sembrats, ombres fonedisses que es mouen en l’obscuritat. Les penúries han augmentat els robatoris als camps cubans i obligat als vilatans a salvaguardar ells mateixos els seus recursos. D’aquí que proliferin els gossos agressius i les escopetes manufacturades, especialment a les finques on hi ha vaques. La lliura de carn de vaca a dos pesos convertibles en un mercat negre que es nodreix del robatori i sacrifici il·legal, a pesar de les prolongades condemnes de presó que aquests delictes comporten.

Per als guardians d’allò propi, ha estat una sorpresa l’anunci oficial de que “amb caràcter excepcional i per només una vegada (...) les persones naturals i jurídiques residents a l’illa que tinguin en el seu poder armes de foc sense la corresponent llicència podran obtenir el degut registre”. Existeix, tot i això, la convicció tàcita que qui anunciï públicament una possessió similar obtindrà com a resposta la confiscació. Davant d’aquest temor, pocs confessaran que guarden el fred metall en algun lloc de casa seva i seguiran preferint el risc de no tenir papers a la inseguretat de quedar-se sense protecció. Per a la nostra alarma, aquests instruments rústics també serveixen a qui, sense tenir finca ni animals que preservar, amenacen a l’altre costat de la reixa, disposats fins i tot a disparar amb l’objectiu d’emportar-se allò que no és seu.

Sense rumb

Ens vam habituar a les xifres engreixades, al secretisme quan alguna cosa anava malament i a un producte interior brut que mai reflectia el contingut de les nostres butxaques. Durant dècades, els informes econòmics van tenir la capacitat d’amagar, darrere de pàgines plenes de números i anàlisis, la gravetat dels problemes. Entre els llicenciats en la ciència inexacta de les finances, n’hi va haver alguns que es van atrevir a descobrir la falsedat de certs números –com Oscar Espinosa Chepe- i van ser penalitzats amb un “pla pijama” de desocupació i estigmatització.

Aquesta setmana, la lectura del anàlisis –seriós i ben argumentat- publicat pel presbiteri Boris Moreno a la revista Palabra Nueva ha augmentat el meu nerviosisme sobre el col•lapse que se’ns aproxima. Amb el suggerent títol de “¿Hacia dónde va la barca cubana? Una mirada al entorno económico”, l’autor ens alerta d’una caiguda –en picat- de l’estat material i financer de la Illa Paraules que haurien d’aterrar-nos, si no fos perquè les orelles se’ns han tornat un tant impermeables a les males notícies, de tant capbussar-nos en les aigües de la improductivitat i l’escassetat.

Concordo amb el Màster en Ciències Econòmiques en què la primera i més important mesura a prendre és “el compromís formal del govern en reconèixer la capacitat d’opinar de tots els ciutadans sense que això impliqui represàlies de cap tipus. Hauríem d’eliminar del nostre entorn els qualificatius que restringeixen l’intercanvi d’idees i opinions”.

Després de llegir això, em figuro a la meva veïna, comptadora retirada, dient en veu alta els seus criteris sobre la necessitat de permetre l’empresa privada sense que això li suposi un meeting de rebuig davant del seu portal. Costa projectar quelcom així, ja ho sé, però acaricio la idea que algun dia –sense el temor a que els acusin de “mercenaris a sou d’una potència estrangera”- milers passaran a fer els seus apunts i a plantejar solucions. Quin capital enorme recuperarà Cuba!

Encara que les arques no s’ompliran només amb propostes i raonament, la nostra experiència ens assenyala que el voluntarisme i les exclusions només han contribuït a buidar-les.

dissabte, 6 de febrer de 2010

"Àngels de la guarda"


Veig policies per totes parts. No sé si els tinc pegats a la retina o és que en els últims mesos n’ha augmentat –de forma alarmant- el número. Van en camions Mercedes Benz, es paren per les cantonades i fins i tot mostren els seus gossos pastors en diversos punts de la ciutat. Mentre centenars de modernes i arrodonides càmares ens miren des de dalt, aquests uniformats ens controlen al nivell del carrer i de les seves voreres trencades. Surten del no res i desapareixen quan més ens fan falta. Sagaços en detectar un sac de ciment transportat sense papers, en rares ocasiones sorgeixen a la nit en un barri marginal on el número de delictes creix i creix.

També estan els vestits de civil, aquests “àngels de la guarda” que tenen presència fixa en qualsevol cua, centre cultural o aglomeració humana. Ja no són tan fàcils de detectar, perquè han canviar els pullovers de ratlles les camises de quadres i el tall militar dels seus pentinats, per disfresses que van des de petites trenes amb comptes de colors fins als calçotets que sobresurten més amunt dels pantalons. Ara porten telèfons mòbils, ulleres de sol, sandàlies de cuir, però se’ls segueix notant que estan fora de lloc, amb l’expressió de qui no encaixa en la situació sobre la que informa. Van al Festival de Cine, però mai han vist una pel·lícula de Fellini; estan a les galeries, encara que són incapaços de determinar si el que veuen és un quadre figuratiu o abstracte. En fi, els han ensenyat a camuflar-se, però no han pogut esborrar-los-hi el rictus de menyspreu que posen davant aquestes “debilitats petitburgeses” que són l’art i les seves manifestacions.

No obstant això, el que més temo no és al grup dels que porten la placa de metall numerada damunt del pit ni al dels encoberts que redacten informes, sinó al policia coercitiu que tots portem a dins. Aquest que fa sonar el xiulet de la por per a advertir-nos que no ens atrevim i que remou les manilles de la indiferència cada vegada que se’ns acumulen les crítiques o les opinions. Ha passat per l’Acadèmia de l’autocensura i és un soldat destre en assenyalar-nos els camins que no ens portaran dificultats. El seu codi penal té potser un parell d’articles breus: Primer. “No et fiquis en problemes” i Segon. “El que tu fas no canviarà res”. Si ens aixequem un dia amb ganes de fer callar els cops de les seves botes dins del nostre cap, llavors ens recorda les reixes, els tribunals, la fredor d’una presó de província. No necessita aixecar la porra contra les nostres costelles, doncs sap tocar els ressorts de la por i executar les claus de kàrate que deixen el nostre cos adolorit per anticipat, immobilitzat, davant la frase de “Queda’t tranquil, és millor esperar”.

dijous, 4 de febrer de 2010

Dos mondes i quatre mercats

Té vuit anys i una confusió enorme. Avui al matí, la seva mare li ha posat una moneda de 25 centaus després de dir-li "aquí tens cinc pesos". Va mirar la superfície brillant amb l'escut de la república calat en una cara i al dors l'espigada torre de la ciutat de Trinitat. Encara que va néixer en un país econòmicament esquizofrènic, encara no està acostumada a alternar dels pesos cubans als seus parents convertibles. A l'escola, la mestra mai li ha parlat de l'assumpte; per a explicar-li-ho es necessitaria tota una assignatura de tot un semestre. Tampoc a casa seva li aclareixen massa, com si els adults els semblés normal que a les butxaques es barregessin dos exemplars monetaris.

A Cuba, existeixen quatre formes de mercat i dos diferents tipus de diner per a pagar-hi. Cada matí les mestresses de casa esbossen al seu cap -sense massa escarafalls- el pla de quin d'aquests utilitzaran per a comprar i en quin lloc. És una operació aritmètica que porta uns segons, darrere dels quals hi ha tres lustres d'haver assumit la dolarització i el seu posterior "fantasma", el peso convertible. La conversió es fa constantment i hi ha venedores que accepten tant aquests simbòlics bitllets que ens lliuren en el sou que els altres amb un valor 24 vegades més gran. Per una pinya podem pagar tant 10 pesos en moneda nacional -el sou d'una jornada de treball- com 50 centaus de l'anomenat popularment "chavito". Alguns turistes no estan al corrent d'aquest embolic i adquireixen a la reina de les fruites amb una desena de pesos convertibles. Aquest dia el mercader tanca ràpid el lloc i torna a casa feliç de l'equívoc.

La generació del meu fill no aconsegueix comprendre com és això de viure amb una sola moneda. Crec que tenen un desenvolupament especial en la zona del cervell on acaba per accpetar-se l'absurd, en aqeustes connexions neuronals que tramiten l'inadmisible. Realitzen les conversions canviàries amb la facilitat de qui ha après dos llengües desde petit i les intercal·la sense gran esforç. Només que l'aprenentatge de diversos idiomes sempre és quelcom enriquidor, però assumir com a natural la dualitat financera és accpetar que hi ha dues possibles vides. Una d'elles és aplanada i gris, com els centaus nacionals i l'altra -que li està vegada en tota la seva extensió a bona part de la població- sembla plena de colors i filigranes, a l'estil del bitllet de 20 pesos convertibles.

dimarts, 2 de febrer de 2010

La informació proscrita


Rumors que es propaguen, murmuris convertits en notes oficials i diaris que expliquen -diverses setmanes després- el que ja sap tot el país. Hem passat del racionament informatiu a un veritable "destape" que flueix en paral·lel a la censura dels mitjans oficials. La nostra glasnost no ha estat impulsada des de les oficines i els ministeris, sinó que ha sorgit als telèfons mòbils, amb les càmares digitals i les memòries portàtils. El mateix mercat negre que ens ha abastit de llet en pols o detergent, ara ofereix connexions il·legals a Internet i programes televisius que arriben a través de les prohibides antenes parabòl·liques.
D'aquesta manera hem sabut dels successos ocorreguts a Veneçuela durant la passada setmana. El meu propi mòbil ha estat quasi a punt de col·lapsar-se de tants missatges explicant-me les protestes estudiantils i el tancament de diversos canals. Còpia d'aquests titulars breus els he reenviat a tota la meva agenda de contactes, en una xarxa que remedia la transmissió viral: jo contagio a diversos i ells a la vegada inoculen el bacil de la informació a un centenar. No hi ha manera de parar aquesta forma de difondre les notícies, doncs no utilitza una estructura fixa sinó que muta i s'adapta davant de cada circumstància. És antihegemònica, encara que la parauleta adquirei connotacions diferents en el cas cubà, on l'hegemnoa la té Granma, la Mesa Redonda i el DOR*.

Vam saber de les morts a l'hospital psiquiátric dies abans de l'anunci oficial, de la sort dels defenestrats de març de 2009 estem al corrent a través de "ràdio bemba" i un dia sabrem que ha arribat el "final", abans que autoritzin a explicar-lo a la premsa. El caudal d'informacions s'ha quintuplicat, encara que això no obeexi a una decisió governamental de proverïr-nos de majors referències, sinó al desenvolupament tecnològic, que ens ha permès saltar-nos els cintells triomfalistes i els noticiaris buits de contingut. Cada vegada depenem menys de la papilla mastegada i ideologitzada dels telediaris. Conec centenars de persones al meu voltant que no sintonitzen Cubavisión i la resta dels canals nacionals desde fa mesos. Només miren la tele proscrita.

La pantalla d'un Nokia o un Motorola, la brillant superfície d'un Cd o el minúscul cos d'una memòria flash, fan
La pantalla de un Nokia o un Motorola, la brillante superficie de un Cd o el minúsculo cuerpecito de una memoria flash, fan bocins la nostra desinformació. A l'altre costat d'aquest vel d'omissions i falsetats -creat durant dècades- hi ha una extensió desconeguda i nova, que ens espanta i ens atrau.

*Departament d'Orientació Revolucionària del Comité Central que determina la política informativa de tots els mitjans del país.