Tropical mafia

Un xàfec de successos està caient sobre Cuba. Les primeres gotes van arribar tot just començar gener, amb la mort per desnutrició i fred de diverses desenes de pacients de l'Hospital Psiquiàtric habanero. L'aiguat de problemes fort al morir Orlando Zapata Tamayo, empès cap al final per la desídia dels seus carcellers i la tossuderia dels nostres governants. Va sobrevenir llavors la vaga de fam del periodista Guillermo Fariñas i amb ella les nostres vides van caure al centre d'un tornado polític i social els vents huracanats creixen cada dia.

Paral.lelament a aquestes borrasques, una seqüència de possibles escàndols per corrupció ha vingut a posar en escac al poder a Cuba. Segons rumors, s'ha sabut d'afins a ministres amb maletes de dòlars amagat en les cisternes, vols comercials els dividends anaven a mans d'uns pocs i fàbriques de sucs les enormes plusvàlues eren tretes a tota velocitat del país. Entre els implicats, sembla haver homes que van baixar de la Sierra Maestra i que es van enriquir atorgant licitacions a empresaris estrangers que els donaven comissions molt suculentes. L'Estat ha estat saquejat des del propi Estat. El desviament de recursos ha arribat a nivells en què robar una mica de llet d'un celler sembla un joc de nens. Els jerarques del poder en aquesta illa prenen a mans plenes i la cursa, com si intuís que l'xàfec d'avui acabarà per desplomar-se el sostre sobre els caps. Dóna la impressió que el país està en liquidació i molts - des d'un uniforme verd olivera - aprofiten per emportar-se el poc que ens queda.

La callada premsa, mentrestant, ens parla de glòries passades, d'aniversaris per complir i afirma que la Revolució mai ha estat més forta. Després el teló, una sèrie de purgues es succeeixen i les auditories palpen les vísceres de les nostres finances per determinar que no queda res per fer davant l'avanç de la corrupció. La generació dels històrics no només ens va assenyalar el camí de la simulació, sinó que ens ha sembrat la idea que les arques de la nació es manegen com la butxaca personal. Les aigües negres de les misèries ètiques i morals, que ells mateixos han alimentat i propiciat, acabaran per ofegar a tots.

Narrar la notícia... viure la notícia

Explicar el que ens fa mal, escriure sobre allò que hem fregat, tocat i patit, transcendeix l'experiència periodística per esdevenir un testimoni de vida. Hi ha un abisme de distància entre les cròniques sobre un home en vaga de fam i l'acte de palpar-li les costelles que li sobresurten en els costats. D'aquí que cap entrevista pugui reproduir els ulls plorosos de Clara-la dona de Guillermo Fariñas-mentre compte que per a la filla de tots dos el pare està malalt de l'estómac i per això amagrit cada dia. Ni tan sols un llarg reportatge aconseguiria descriure el pànic induït per la càmera que-a cent metres de la casa d'aquest villaclareño-observa i filma a qui s'acosten al nombre 615 A del carrer Alemany.

Acumular paràgrafs, compilar cites i mostrar gravacions, no arriba a transmetre les olors del Cos de Guàrdia a on van traslladar ahir a Fariñas. Se'm fa insuportable la culpa d'haver arribat tard a demanar-li que tornés a menjar, a persuadir d'evitar que la seva salut patís un dany irreversible. Durant el viatge a la carretera embastar algunes frases per convèncer de no arribar fins al final, però abans d'entrar a la ciutat un SMS em va confirmar la seva hospitalització. Li havia de dir "Ja ho has aconseguit, has ajudat a treure'ls la màscara" i en lloc d'això vaig haver de pronunciar paraules de consol per a la família, seure en la seva absència en aquella sala de l'humil barri de La Chirusa.

Per què ens han portat fins aquest punt? Com han pogut tancar tots els camins del diàleg, el debat, la sana dissensió i la necessària crítica? Quan en un país es succeeixen aquest tipus de protestes de estómacs buits, cal qüestionar si als ciutadans se'ls ha deixat una altra via per mostrar la seva inconformitat. Fariñas sap que mai li donaran un minut a la ràdio, que el seu criteri no serà tingut en compte en cap reunió del parlament i que la seva veu no podrà alçar-se, sense penalització, en una plaça pública. Negar-se a ingerir aliments va ser la forma que va trobar per mostrar la desesperació de viure sota un sistema que ha constituït la mordassa i la màscara en les seves "conquestes" més acabades.

Coco no pot morir. Perquè a la llarga processó funerària on van Orlando Zapata Tamayo, la nostra veu i la sobirania ciutadana que fa estona ens van assassinar ... ja no hi ha un mort més.

Casa de vidre

Al costat de la telenovella brasilera, els documentals piratejats al Discovery Channel i l'avorrida taula rodona, coexisteix una modalitat de reportatges televisius èmuls de la nissaga de "Big Brother". A la nostra pantalla petita, veiem a ciutadans filmats per càmeres ocultes i assistim a la divulgació dels missatges continguts en les seves bústies de correu electrònic, sense que per això hagi mediat l'ordre d'un jutge. Com si visquéssim en una casa de vidre inspeccionada per l'ull sever de l'estat, fins a la pròpia empresa telefònica grava les converses dels seus clients i les transmet a onze milions d'atònits espectadors.

L'última modalitat d'aquesta dissecció pública és posar a declarar doctors que, violant la privacitat del que s'ha dit en una consulta-fet tan greu com el del sacerdot que revela els secrets de confessió-parlen dels detalls d'un cas mèdic. Surten fotos de l'interior dels habitatges i dels refrigeradors dels qui han gosat contravenir a l'opinió oficial, mentre el paparazzi i el policia polític es fonen en un sol personatge molt proper al voyeur. No m'estranyaria que en algun dossier-esperant per ser tret a la llum-aparegui el cos nu d'un inconforme, com si estar despullats fos la prova irrefutable de la seva "maldat".

Imatges tretes de context, frases editades i angles desfavorables per generar aversió a l'opinió pública, són algunes de les tècniques sobre les quals es construeixen aquests informes televisius. En cap d'ells s'entrevista a la "víctima", ja que així eviten que l'adotzenada audiència comprovi que comparteix amb ella les opinions crítiques. Per mala sort dels grollers productors d'aquest tipus de reality show, la tecnologia en mans ciutadanes ha començat a fer transparents també les parets de les seves vides. Després d'haver estat observats llargament, comprovem ara que hi ha un forat per mirar l'altre costat de la tanca.

El vot erm

Veig els meus conciutadans anar com autòmats al celler, vegetar mansament en el treball i colar sense esperances les butlletes a les urnes. Les seves vides transcorren mentre compren el pa -cada vegada més petit-, cobren el simbòlic salari que no els arriba ni per a malviure i alcen la mà en les assemblees de nominació de candidats. Cap dels elegits en l'actual procés electoral aconseguirà resoldre'ls aquests problemes quotidians que llasten la vida a Cuba. Dels proposats, amb prou feines es coneix la seva foto i una biografia plena de "gestes", en la qual es declara-gairebé sempre-que tenen "un origen humil". No apareix tan sols esmentada una paraula sobre els seus programes o intencions després que assumeixin el nou càrrec.

Curiosament, gairebé tots els que arribin a delegats de circumscripció són militants del PCC i posen la seva disciplina partidista per sobre dels deures envers els electors. No ens representaran davant del govern, ni a ser la nostra veu projectada cap a les institucions, sinó que fungirán com els heralds de les males noves arribades des de dalt, canals de transmissió d'aquestes regulacions i directrius que decideixin uns pocs. En més de trenta anys de la seva existència aquests representants del Poder Popular no han aconseguit que les escombraries es reculli eficientment, les fleques treballin amb qualitat i les fosses no supuren per tot arreu. Tampoc encarnen l'heterogeneïtat de tendències existents en la nostra societat. Han arribat a aquests llocs més per la seva provada fidelitat que per la seva capacitat de gestió.

Aquesta nit és la reunió per proposar candidats a la zona de blocs de concret on visc. La citació ha arribat des de fa un parell de dies mentre a la tele ens convocaven a elegir els millors i més capaços. Tanmateix, no em queda gens de fe en un mecanisme que ha provat la seva inoperativitat i el seu sectarisme. M'agradaria aixecar la mà pel veí de verb ferm i projectes concrets que viu al capdavant, però hi ha ordres de sortir-li al pas a qui nomini a un "dissident", fins i tot a aquells que només semblen ser proclius al canvi. Hi ha moltes possibilitats que sigui ratificat el mateix delegat que des de fa més de deu anys ens promet solucions, sabent que no està a les seves mans complir-les. Ell és el còmode candidat d'aquestes eleccions ermes, i nosaltres mers figurins que han d'alçar la mà o omplir la boleta.

Al corredor dels condemnats a quedar-se

La senyora aixeca l'encuny i l'acosta a la fulla, per finalment posar-lo a un costat sense haver estampat el teu permís de sortida. "Vostè no està autoritzada a viatjar"-et diu-i tots a l'oficina escolten la frase que et condemna a quedar reclosa en aquesta illa. A les altres taules, els sol·licitants es miren als peus per evitar que els teus ulls topin amb els d'ells buscant solidaritat. Els militars que passen t'escruten de dalt a baix amb el retret de qui pensa "alguna cosa haurà fet, perquè no la deixin sortir".

Fins a l'últim minut vas pensar que potser els arxius del Ministeri de l'Interior no estarien tan organitzats i l'historial d'inconformitats no sortiria a la llum. Freqüentment especulaves que una secretària aniria a per una pizza just en el moment en què revisava el teu expedient i les estirades del seu estómac el farien posar -a tota velocitat- en el munt dels aprovats. Bé saps de l'efecte que el formatge fos i la salsa de tomàquet pot causar en un buròcrata que mira el rellotge a les tres de la tarda.

No obstant això, l'opció de la negligència estatal no va funcionar aquesta vegada. Van detectar el teu cas des que vas presentar els primers fulls per a un viatge cap al sud. Algun cap amb rang de tinent coronel haurà somrigut en veure que finalment estaves a les seves mans. Després de creure't que podies actuar com un home lliure, dient les teves opinions a viva veu i publicant articles sense pseudònim, havies arribat al punt on et farien sentir tots els murs, totes les reixes, tots els cadenats.

No tens antecedents penals, mai has estat condemnada per un tribunal i els teus delictes més freqüents consisteixen a comprar formatge o llet en el mercat negre. No obstant això, acabes de comprovar que segueixes purgant un càstig. La teva sentència és quedar darrere dels barrots d'aquest arxipèlag, reclosa per aquesta franja de mar que alguns ingenus consideren un pont i no el fossat insalvable que realment és. Ningú et deixarà sortir, perquè ets una reclusa amb un número enganxat a l'esquena, encara que creguis que portes la brusa que vas treure de l'armari aquest matí. Ets al calabós dels "pelegrins immòbils", a la cel·la dels obligats a romandre.

Per la finestra una veu et recrimina per no haver callat, fingit una mica ... portat la màscara per poder viatjar. No podràs veure la llum fins que vingui a baix tota la presó!

Ganes de cridar

La vida mai torna a la normalitat. No retorna a aquell moment abans de la tragèdia que ara -il·lusòriament- evoquem com un període de calma. Obro l'agenda, intento reprendre la meva vida, el blog, els missatges a Twitter... però res em surt. Aquests últims dies han estat massa intensos. Només tinc cap per a repassar el rostre en penombres de Reina Tamayo davant del necrocomio, on va preparar i va vestir el seu fill per al viatge més llarg. Després, se m'apilen les imatges del dimecres: detencions, cops, violència, un calabós amb pudor a orina que al costat d'un altre on Eugenio Leal i Ricardo Santiago exigien els seus drets. La resta del temps ha estat caminar com un maniquí, mirar sense veure, teclejar amb fúria.

Així no hi ha qui escrigui una línia coherent i moderada. Tinc tantes ganes de cridar, però em vaig quedar ronca el 24 de febrer.