Una illa que ha vist com succeïen un cúmul de tragèdies, invasions i dictadors, mostra avui els fragments del desastre, les petjades d'un tremolor que per natural no és menys abominable. A aquest Haití que Carpentier ens va mostrar a El regen d'aquest món i que els noticiaris ens han fet compadir, la desgràcia se li ha tornat tan crònica i el plor se li ha constituït en llenguatge habitual. Més que sisme, la pàtria de Jacques Roumain ha estat estremida per la desgràcia, que ve a caure sobre la inestabilitat social, la debacle econòmica i la desesperació. Pr a qualsevol nació una cosa així és una calamitat, per a Haití és tot un apocalipsis.
No és el moment de fer política amb el dolor, ni de sortir davant del micròfon prometent ajudes, sinó de socórrer sense condicions, sense ànsies de reconeixement o de gratitut. Em fa por especialment que d'aquí a tres mesos el sofriment ja no sigui titular en cap diari i a la gent li hagi deixat de semblar urgent el drama haitià. Temo que ens acostumem a la desgràcia i la pell se'ns curteixi davant del drama, que ens quedem concentrats en els nostres problemes sense donar-nos compte que altres criden aquí al costat.
El sismògraf pot indicar que no hi haurà noves sacsejades, però el comptador de la vida està marcant en vermell. És hora d'auxiliar i s'ha de fer immediatament.
* En aquests moments, diversos bloggers junt amb altres persones de la societat civil cubana estem buscant uan via per fer la nostra petita aportació als damnificats. Proposem recollir roba, medicaments i productes per a la neteja personal i portar-los a la representació de Càritas a l'Havana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada