//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

dilluns, 28 de juny de 2010

Els avis descansen al meu jardí


Un gerro de color blavós es destaca des de fa un parell de dies entre les plantes del nostre jardí, a catorze pisos d'alçada. Encara no tenim una idea clara de què farem amb les cendres dels meus avis. De moment, estan arrecerades entre les falgueres i l'ombra d'una estirada yagruma que sobresurt més enllà del mur del balcó. La meva mare va aconseguir -després d'apel·lar a diverses amistats i d'estimular materialment als funcionaris indicats- cremar als seus pares que jeien en un panteó públic del Cementiri de Colón. Acabada l'acció del foc, el resultat va anar a parar a l'interior d'un recipient de fang al que se li nota -en cada centímetre- que conté les restes d'una persona.

Dins de l'àmfora estan Ana i Eliseo, els dos avis al costat dels que vaig néixer i vaig créixer en una cuarterías de Centre Havana. Ella rentava i planxava pel carrer, ell treballava al ferrocarril i fumava la seva pipa davant les dues curioses nenes que érem la meva germana i jo. Semianalfabets tots dos, havien aixecat una petita família a cop de batea i sabó, de pic i pala sobre la línia del tren. Tots dos exhibien aquesta barreja de geni i autoritat que ens feia estimar i témer-los. Tenien sang asturiana i canària, potser per això a "Papán" li delectaven els guateques camperols i a Ana al barri tots li deien "la gallega". Les seves màximes possessions eren un aparador i un llit de caoba i la vitrina amb copes que mai vam poder fer servir perquè eren només per adornar la diminuta sala-menjador-dormitori.

L'avi va morir el mateix any de l'èxode del Mariel. El seu cor estava encoixinat en el greix dels llardons de porc que tant li agradaven. Se'n va anar en pau i va deixar a Ana sota la seva nova condició de vídua, almenys durant cinc anys. La partida d'ella va ser molt més trista: estava asseguda a la cadira equivocada a la cafeteria El Lluera, quan un parell de borratxos van entrar tirant ampolles i una li va arribar al front. L'etapa de tenir avis se'ns va acabar aviat. Adéu a les malcriadeses, a les mitges apedaçades per unes mans destres i a la llet tèbia portada fins al llit. En tot aquest temps mai vaig anar a veure les seves tombes, perquè el granit gris no reemplacés els records que tenia d'ells. Avui -passades- han retornat al meu costat, en un petit gerro tan senzill i efímer com les seves pròpies vides.

dissabte, 26 de juny de 2010

Quan la lletra s'assembla a la pols


Durant diversos dies vaig ajudar a fer repàs al meu fill per als seus exàmens finals de la secundària. Vaig desenterrar les meves nocions sobre funcions quadràtiques, fórmules per calcular l'àrea total d'una piràmide i descomposició factorial. Després de més de vint anys sense ensopegar amb aquestes complexitats de les matemàtiques, vaig reconectar neurones per tal d'ajudar-lo a preparar-se i així evitar haver de pagar l'elevat preu d'un mestre particular. Més d'una vegada -durant aquestes jornades d'estudi- vaig estar a punt de renunciar davant l'evidència que els números no són el meu fort. Però vaig resistir.

Només quan Teo va tornar de la seva prova més difícil dient que havia sortit bé em vaig sentir alleujada, ja que molts dels seus col.legues d'aula estan en perill de repetir el grau. La raó és que en tres anys en l'ensenyament mitjà aquests estudiants han vist desfilar davant seu tres diferents mètodes avaluatius. Els ha tocat patir també la manca de preparació dels anomenats mestres emergents i les llargues hores de classes impartides per un televisor. Des de fa dos cursos, el grup on està el meu fill no té professor d'anglès ni de computació i l'assignatura d'educació física és una hora vagarejant -sense supervisió- pel pati de l'escola. La manca d'exigència i la mala qualitat educativa han portat els pares a posar els pedaços del coneixement en les innombrables llacunes que els van quedant.

Afortunadament, l'escola de Teo no és de les pitjors. Encara que l'olor del bany s'enganxa a les parets i a la roba, perquè ningú vol treballar com a auxiliar de neteja per la misèria que paguen, si més no hi ha tantes arbitrarietats com en altres escoles havaneres. Tampoc -i això és un alleujament- es comprèn i es venen qualificacions, pràctica cada vegada més comú en els centres docents. Els mestres que ha tingut, tot i estar mal preparats, són persones de caràcter afable als quals la comunitat de pares hem intentat ajudar. En comparació amb els problemes que té una amiga, amb una filla en un tecnològic, nosaltres podríem sentir-nos feliços de l'estat moral de la secundària del nostre rebrot. Segons m'explica ella, l'intercanvi de sexe entre les adolescents i els seus professors s'ha constituït en traça habitual per tenir un aprovat. Cada examen té una tarifa i pocs es mantenen incòlumes davant la temptadora oferta d'un telèfon mòbil o d'un parell de tennis Adidas a canvi d'una nota de excel.lent.

He evitat tocar aquest espinós assumpte del deteriorament del sistema educatiu per la por -ho confesso- que el meu fill es veiés afectat a causa dels criteris de la seva mare. Durant els tres anys que ell ha estat a la secundària bàsica, amb prou feines he lliscat un parell de crítiques sobre l'estat de la infraestructura escolar, però ja no aguanto més. Ells seran els professionals del demà, els metges que tindran els nostres cossos sobre una taula de cirurgia, els enginyers que aixequessin les nostres cases, els artistes que intentessin alimentar l'ànima amb la seva creació i aquesta pèssima base formativa posa tot això en risc. No seguim conformant amb que almenys mentre estan en un pupitre els nens no vaguen pels carrers a mercè d'altres riscos. Entre les parets de les aules poden estar fomentant serveis molt greus, deformacions ètiques permanents i covant una mediocritat de proporcions alarmants. Cap pare ha de quedar en silenci davant això.

dimecres, 23 de juny de 2010

Entrevistes a Dr. Darsi Ferrer i a Juan Juan Almeida



Salutacions de Darsi Ferrer per a tots els bloggers cubans:
(escoltar al blog de Yoani en castellà)



Las gravacions són cortesia del periodista independent José Alberto Álvarez

Es lloga una mica d'emoció

L'home va entrar a la petita llibreria El Còndor la vidriera de la qual està orientada cap al mur que voreja la universitat de Zürich. "Busco llibres de Corín Tellado" va mussitar per sota i jo vaig saltar davant de l'ordinador en què teclejava els últims títols arribats des de Buenos Aires, Madrid o Mèxic DF. En la seva veu se sentia encara l'accent havaner, potser perquè portava poc temps en contacte amb el dialecte suís-alemany que acabaria per donar-li una altra cadència a les seves paraules. Va dir que era del barri de la Víbora i que també necessitava-amb urgència-unes revistes espanyoles a l'estil d'Hola.

Maria Mariotti-la propietària del local-se li va acostar per explicar-li que no tenia ni una cosa ni l'altra, però que podia demanar a les distribuïdores. Quins títols vols?, va indagar la petita dona meitat peruana i un altre tant japonesa. "Tots els que es puguin aconseguir. Són per la meva mare que viu d'ells "-va declarar ell-tractant de justificar la seva insistent interès per les novel·les roses. Va explicar que a falta de remeses per enviar a Cuba, cada mes tractava de fer-li arribar a la seva família algunes publicacions que es poguessin llogar a altres persones. L'incipient negoci consistia en rentar revista com Vanidades o Gente, per cinc pesos cubans, a una àmplia comunitat de lectors que anhelaven tenir noves edicions. Els clients podien quedar una setmana amb els esperats textos i després aquests seguien de mà en mà fins que el deteriorament obligava a retirar de circulació.

Pocs dies després d'aquella peculiar comanda, la meva amiga va partir per a la fira del llibre a Barcelona (2003) on se li oferia un homenatge a Maria del Socors Tellado López. Va aconseguir acostar-s'hi i explicar de la família a l'altra banda de l'Atlàntic que sobrevivia cada mes gràcies a la seva ploma. L'autora de Dolorós engany (1990) es va impressionar amb la història i li va entregar una selecció amb cinquanta dels seus títols, acompanyats d'una carta manuscrita per la senyora de La Víbora. Aquell regal va fer hipar d'agraïment a la llibretera de Suïssa i especialment al fill de la bibliotecària alternativa. Ell sabia molt bé el que representaven els nous exemplars agregats a la col.lecció materna. Les seves pàgines aconseguirien que en una deteriorada casa havanera hi hagués més sabó, una mica d'oli, una mica de pa, sabates per als nens i somnis per desenes de veïns.