La vida mai torna a la normalitat. No retorna a aquell moment abans de la tragèdia que ara -il·lusòriament- evoquem com un període de calma. Obro l'agenda, intento reprendre la meva vida, el blog, els missatges a Twitter... però res em surt. Aquests últims dies han estat massa intensos. Només tinc cap per a repassar el rostre en penombres de Reina Tamayo davant del necrocomio, on va preparar i va vestir el seu fill per al viatge més llarg. Després, se m'apilen les imatges del dimecres: detencions, cops, violència, un calabós amb pudor a orina que al costat d'un altre on Eugenio Leal i Ricardo Santiago exigien els seus drets. La resta del temps ha estat caminar com un maniquí, mirar sense veure, teclejar amb fúria.
Així no hi ha qui escrigui una línia coherent i moderada. Tinc tantes ganes de cridar, però em vaig quedar ronca el 24 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada