//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

dilluns, 15 de març de 2010

Narrar la notícia... viure la notícia

Explicar el que ens fa mal, escriure sobre allò que hem fregat, tocat i patit, transcendeix l'experiència periodística per esdevenir un testimoni de vida. Hi ha un abisme de distància entre les cròniques sobre un home en vaga de fam i l'acte de palpar-li les costelles que li sobresurten en els costats. D'aquí que cap entrevista pugui reproduir els ulls plorosos de Clara-la dona de Guillermo Fariñas-mentre compte que per a la filla de tots dos el pare està malalt de l'estómac i per això amagrit cada dia. Ni tan sols un llarg reportatge aconseguiria descriure el pànic induït per la càmera que-a cent metres de la casa d'aquest villaclareño-observa i filma a qui s'acosten al nombre 615 A del carrer Alemany.

Acumular paràgrafs, compilar cites i mostrar gravacions, no arriba a transmetre les olors del Cos de Guàrdia a on van traslladar ahir a Fariñas. Se'm fa insuportable la culpa d'haver arribat tard a demanar-li que tornés a menjar, a persuadir d'evitar que la seva salut patís un dany irreversible. Durant el viatge a la carretera embastar algunes frases per convèncer de no arribar fins al final, però abans d'entrar a la ciutat un SMS em va confirmar la seva hospitalització. Li havia de dir "Ja ho has aconseguit, has ajudat a treure'ls la màscara" i en lloc d'això vaig haver de pronunciar paraules de consol per a la família, seure en la seva absència en aquella sala de l'humil barri de La Chirusa.

Per què ens han portat fins aquest punt? Com han pogut tancar tots els camins del diàleg, el debat, la sana dissensió i la necessària crítica? Quan en un país es succeeixen aquest tipus de protestes de estómacs buits, cal qüestionar si als ciutadans se'ls ha deixat una altra via per mostrar la seva inconformitat. Fariñas sap que mai li donaran un minut a la ràdio, que el seu criteri no serà tingut en compte en cap reunió del parlament i que la seva veu no podrà alçar-se, sense penalització, en una plaça pública. Negar-se a ingerir aliments va ser la forma que va trobar per mostrar la desesperació de viure sota un sistema que ha constituït la mordassa i la màscara en les seves "conquestes" més acabades.

Coco no pot morir. Perquè a la llarga processó funerària on van Orlando Zapata Tamayo, la nostra veu i la sobirania ciutadana que fa estona ens van assassinar ... ja no hi ha un mort més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada