//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

dissabte, 6 de febrer de 2010

"Àngels de la guarda"


Veig policies per totes parts. No sé si els tinc pegats a la retina o és que en els últims mesos n’ha augmentat –de forma alarmant- el número. Van en camions Mercedes Benz, es paren per les cantonades i fins i tot mostren els seus gossos pastors en diversos punts de la ciutat. Mentre centenars de modernes i arrodonides càmares ens miren des de dalt, aquests uniformats ens controlen al nivell del carrer i de les seves voreres trencades. Surten del no res i desapareixen quan més ens fan falta. Sagaços en detectar un sac de ciment transportat sense papers, en rares ocasiones sorgeixen a la nit en un barri marginal on el número de delictes creix i creix.

També estan els vestits de civil, aquests “àngels de la guarda” que tenen presència fixa en qualsevol cua, centre cultural o aglomeració humana. Ja no són tan fàcils de detectar, perquè han canviar els pullovers de ratlles les camises de quadres i el tall militar dels seus pentinats, per disfresses que van des de petites trenes amb comptes de colors fins als calçotets que sobresurten més amunt dels pantalons. Ara porten telèfons mòbils, ulleres de sol, sandàlies de cuir, però se’ls segueix notant que estan fora de lloc, amb l’expressió de qui no encaixa en la situació sobre la que informa. Van al Festival de Cine, però mai han vist una pel·lícula de Fellini; estan a les galeries, encara que són incapaços de determinar si el que veuen és un quadre figuratiu o abstracte. En fi, els han ensenyat a camuflar-se, però no han pogut esborrar-los-hi el rictus de menyspreu que posen davant aquestes “debilitats petitburgeses” que són l’art i les seves manifestacions.

No obstant això, el que més temo no és al grup dels que porten la placa de metall numerada damunt del pit ni al dels encoberts que redacten informes, sinó al policia coercitiu que tots portem a dins. Aquest que fa sonar el xiulet de la por per a advertir-nos que no ens atrevim i que remou les manilles de la indiferència cada vegada que se’ns acumulen les crítiques o les opinions. Ha passat per l’Acadèmia de l’autocensura i és un soldat destre en assenyalar-nos els camins que no ens portaran dificultats. El seu codi penal té potser un parell d’articles breus: Primer. “No et fiquis en problemes” i Segon. “El que tu fas no canviarà res”. Si ens aixequem un dia amb ganes de fer callar els cops de les seves botes dins del nostre cap, llavors ens recorda les reixes, els tribunals, la fredor d’una presó de província. No necessita aixecar la porra contra les nostres costelles, doncs sap tocar els ressorts de la por i executar les claus de kàrate que deixen el nostre cos adolorit per anticipat, immobilitzat, davant la frase de “Queda’t tranquil, és millor esperar”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada