//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

dissabte, 3 juliol de 2010

L'horror desde la dolçor

Per aquests atzars de la vida em vaig trobar les "Cartes des de Birmània" d'Aung San Suu Kyi en una llibreria havanera. No les vaig trobar en un d'aquests llocs -regentats per algun particular- que comercialitza llibres usats, sinó en un local estatal que ven acolorides edicions en moneda convertible. El petit exemplar amb la foto d'ella a la portada, estava barrejat entre els manuals d'autoajuda i els volums amb receptes de cuina. Vaig mirar a banda i banda dels prestatges per comprovar si algú havia posat aquell llibre allà just per a mi, però les empleades dormisquejaven al sopor del migdia i una d'elles es sacsejava les mosques de la cara sense prestar-me atenció. Vaig comprar la valuosa compilació de textos escrits per aquesta dissident entre 1995 i 1996, encara sota l'efecte de la sorpresa que em produïa l'haver trobat al meu país, on habitem -com ella- a un règim militar i enmig d'una forta censura a la paraula.

Les pàgines amb les cròniques d'Aung San Suu Kyi, on es barreja la reflexió, la quotidianitat, el discurs polític i els interrogants, a penes si han descansat a les prestatgeries de casa meva. Tots volen llegir les seves assossegades descripcions d'una Birmània marcada per la por, però també immersa en una espiritualitat que fa més dramàtica la seva situació actual. En pocs mesos -des que vaig trobar les Cartes- la prosa límpida i emotiva d'aquesta dona ha influït en la manera en què mirem el nostre propi desastre nacional. Aquesta corda d'esperança que aconsegueix trenar amb les seves paraules dóna com a resultat un pronòstic optimista per a la seva nació i per al món. Ningú com ella ha pogut descriure l'horror des de la dolçor, sense que el crit s'hagi apoderat del seu estil i el rancor se li pugi als ulls.

No he deixat de preguntar com els textos d'aquesta dissident birmana van arribar a les llibreries del meu país. Potser en un compra a l'engròs va lliscar la innocent portada, on una dona axinada exhibeix unes flors -tan belles com el seu rostre- preses darrere de l'orella. Qui sap si van creure que es tractava d'alguna escriptora de ficció o de poesia que recreava els paisatges del seu país des de l'esteticisme i la nostàlgia. Probablement els que van col.locar en aquella lleixa no sabien del seu arrest domiciliari, ni del premi Nobel de la Pau que tan merescudament va obtenir el 1991. Prefereixo imaginar que almenys algú va ser responsable conscient que la seva veu arribés fins a nosaltres. Un rostre anònim, unes mans precipitades van posar el seu llibre al nostre abast, perquè en acostar-nos-hi poguéssim sentir i reconèixer el nostre propi dolor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada