//// Traducció al català del blog de Yoani Sánchez ////

diumenge, 11 de juliol de 2010

El primer glop d'aigua

Després de 134 dies sense provar aliments sòlids i sense prendre ni un glop de líquid, Guillermo Fariñas va endur-se als llavis un got de plàstic de color vermell i va beure una mica d'aigua. Eren les dues i 15 minuts de la tarda del dijous 8 de juliol i de l'altre costat del vidre de la sala de Teràpia Intensiva on està ingressat, desenes d'amics que ho observaven es van posar a aplaudir com si haguessin estat testimonis d'un miracle.

Fariñas ha guanyat una batalla però encara sosté un dur combat contra la mort, perquè el terreny on han tingut lloc les accions d'aquesta singular bel·ligerància ha estat el seu propi cos, que és en fi de comptes l'únic espai que va trobar disponible per dur a terme la seva campanya. Els seus budells són ara com conductes d'un paper molt fràgil destil·lant bacteris pels porus, la seva vena jugular està semi obstruïda per un trombe que si arribés a desprendre's podria allotjar-se al cor, el cervell o els pulmons, o més exactament, en el seu cor , en el seu cervell, en els seus pulmons. Ha hagut d'enfrontar en quatre ocasions infeccions amb estafilococs auris i en les nits un agut dolor a l'engonal amb prou feines li permet dormir.

El seu esòfag apergaminat no esperava aquell primer glop d'aigua. Li va produir un dolor tan profund al pit que per un instant va sospitar que estava patint un infart, però el va suportar en silenci. De l'altre costat de la seva peça envidrada estaven observant expectants aquells que durant dies havien sostingut una vigília als afores de l'hospital pregant per la seva vida i altres que havien arribat des de molt lluny fins a la meitat de l'illa per demanar-li que acabés el seu martiri i per ser testimonis de la seva victòria. No va voler aigualir-los la festa i el goig als col.legues que aplaudien el triomf de la seva causa i va convertir en somriure el gest de dolor.

La família de Guillermo Fariñas em va permetre tenir-ne cura en aquesta, la seva primera nit després de finalitzar la vaga i ell em va consentir ser testimoni del seu sofriment, de les seves menudes malacriances, de les seves humanes debilitats. Només llavors vaig descobrir al veritable heroi d'aquesta jornada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada