Un gerro de color blavós es destaca des de fa un parell de dies entre les plantes del nostre jardí, a catorze pisos d'alçada. Encara no tenim una idea clara de què farem amb les cendres dels meus avis. De moment, estan arrecerades entre les falgueres i l'ombra d'una estirada yagruma que sobresurt més enllà del mur del balcó. La meva mare va aconseguir -després d'apel·lar a diverses amistats i d'estimular materialment als funcionaris indicats- cremar als seus pares que jeien en un panteó públic del Cementiri de Colón. Acabada l'acció del foc, el resultat va anar a parar a l'interior d'un recipient de fang al que se li nota -en cada centímetre- que conté les restes d'una persona.
Dins de l'àmfora estan Ana i Eliseo, els dos avis al costat dels que vaig néixer i vaig créixer en una cuarterías de Centre Havana. Ella rentava i planxava pel carrer, ell treballava al ferrocarril i fumava la seva pipa davant les dues curioses nenes que érem la meva germana i jo. Semianalfabets tots dos, havien aixecat una petita família a cop de batea i sabó, de pic i pala sobre la línia del tren. Tots dos exhibien aquesta barreja de geni i autoritat que ens feia estimar i témer-los. Tenien sang asturiana i canària, potser per això a "Papán" li delectaven els guateques camperols i a Ana al barri tots li deien "la gallega". Les seves màximes possessions eren un aparador i un llit de caoba i la vitrina amb copes que mai vam poder fer servir perquè eren només per adornar la diminuta sala-menjador-dormitori.
L'avi va morir el mateix any de l'èxode del Mariel. El seu cor estava encoixinat en el greix dels llardons de porc que tant li agradaven. Se'n va anar en pau i va deixar a Ana sota la seva nova condició de vídua, almenys durant cinc anys. La partida d'ella va ser molt més trista: estava asseguda a la cadira equivocada a la cafeteria El Lluera, quan un parell de borratxos van entrar tirant ampolles i una li va arribar al front. L'etapa de tenir avis se'ns va acabar aviat. Adéu a les malcriadeses, a les mitges apedaçades per unes mans destres i a la llet tèbia portada fins al llit. En tot aquest temps mai vaig anar a veure les seves tombes, perquè el granit gris no reemplacés els records que tenia d'ells. Avui -passades- han retornat al meu costat, en un petit gerro tan senzill i efímer com les seves pròpies vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada