Durant diversos dies vaig ajudar a fer repàs al meu fill per als seus exàmens finals de la secundària. Vaig desenterrar les meves nocions sobre funcions quadràtiques, fórmules per calcular l'àrea total d'una piràmide i descomposició factorial. Després de més de vint anys sense ensopegar amb aquestes complexitats de les matemàtiques, vaig reconectar neurones per tal d'ajudar-lo a preparar-se i així evitar haver de pagar l'elevat preu d'un mestre particular. Més d'una vegada -durant aquestes jornades d'estudi- vaig estar a punt de renunciar davant l'evidència que els números no són el meu fort. Però vaig resistir.
Només quan Teo va tornar de la seva prova més difícil dient que havia sortit bé em vaig sentir alleujada, ja que molts dels seus col.legues d'aula estan en perill de repetir el grau. La raó és que en tres anys en l'ensenyament mitjà aquests estudiants han vist desfilar davant seu tres diferents mètodes avaluatius. Els ha tocat patir també la manca de preparació dels anomenats mestres emergents i les llargues hores de classes impartides per un televisor. Des de fa dos cursos, el grup on està el meu fill no té professor d'anglès ni de computació i l'assignatura d'educació física és una hora vagarejant -sense supervisió- pel pati de l'escola. La manca d'exigència i la mala qualitat educativa han portat els pares a posar els pedaços del coneixement en les innombrables llacunes que els van quedant.
Afortunadament, l'escola de Teo no és de les pitjors. Encara que l'olor del bany s'enganxa a les parets i a la roba, perquè ningú vol treballar com a auxiliar de neteja per la misèria que paguen, si més no hi ha tantes arbitrarietats com en altres escoles havaneres. Tampoc -i això és un alleujament- es comprèn i es venen qualificacions, pràctica cada vegada més comú en els centres docents. Els mestres que ha tingut, tot i estar mal preparats, són persones de caràcter afable als quals la comunitat de pares hem intentat ajudar. En comparació amb els problemes que té una amiga, amb una filla en un tecnològic, nosaltres podríem sentir-nos feliços de l'estat moral de la secundària del nostre rebrot. Segons m'explica ella, l'intercanvi de sexe entre les adolescents i els seus professors s'ha constituït en traça habitual per tenir un aprovat. Cada examen té una tarifa i pocs es mantenen incòlumes davant la temptadora oferta d'un telèfon mòbil o d'un parell de tennis Adidas a canvi d'una nota de excel.lent.
He evitat tocar aquest espinós assumpte del deteriorament del sistema educatiu per la por -ho confesso- que el meu fill es veiés afectat a causa dels criteris de la seva mare. Durant els tres anys que ell ha estat a la secundària bàsica, amb prou feines he lliscat un parell de crítiques sobre l'estat de la infraestructura escolar, però ja no aguanto més. Ells seran els professionals del demà, els metges que tindran els nostres cossos sobre una taula de cirurgia, els enginyers que aixequessin les nostres cases, els artistes que intentessin alimentar l'ànima amb la seva creació i aquesta pèssima base formativa posa tot això en risc. No seguim conformant amb que almenys mentre estan en un pupitre els nens no vaguen pels carrers a mercè d'altres riscos. Entre les parets de les aules poden estar fomentant serveis molt greus, deformacions ètiques permanents i covant una mediocritat de proporcions alarmants. Cap pare ha de quedar en silenci davant això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada