El 'corralito'

Cada nit, al cabaret d'un luxós hotel un empresari europeu va de taula en taula fent una comanda insòlita. S'aproxima als comensals i els explica que quan arribi el compte li deixin pagar, amb aquests tiquets de colors que porta a la butxaca. A canvi, ells li donaran l'import en pesos convertibles, que després podrà convertir en dòlars o euros per a emportar-se'ls ben lluny. Aquest home és una víctima del 'corralito' financer que impedeix a nombrosos inversors foranis treure els seus guanys del territori nacional. Perquè no es desesperin del tot, les autoritats cubanes els permeten consumir per tota la Illa, pagant amb paperets sense cap valor real.

El drama dels fons congelats toca avui a nombrosos negociants que van afanyar-se a entrar al nostre escenari econòmic amb l'aprovació de la llei d'inversions estrangeres el 1995. Disfrutaven del privilegi de gestionar una firma, condició totalmente vetada als que hem nascut aquí. Venien a ser la nova classe empresarial en un país on l'Ofensiva Revolucionària de 1968 havia confiscat fins i tot les butaques dels enllustradors. La quantiosa plusvalía que aconseguien treure els convertia en un objectiu molt atractiu per a les 'jineteras', les cases de lloguer i els membres de la seguretat de l'Estat. A molts d'ells se'ls veia en els restaurants més cars escollint suculents menús i acompanyats de dones molt joves. Uns altres, una minoria, lliuraven regals addicionals als seus empleats per a compensar els sous baixos en pesos cubans que els pagava l'empresa empleadora de l'Estat.

Aquests representants d'una "avançada corporativa" estaven disposats a perdre una mica de capital sempre i quan poguessin ubicar-se -desde ja- a l'escenari que algun dia seria com un pastís tallat a trossos. No obstant això, els que fan signar contractes i van compartir amb ells el champany, després d'un acord, els consideraven només un mal necessari i provisional, una desviació que s'erradicaria un cop acabat el Període Especial. Després de tantes garanties promeses, fa uns mesos els han ensenyat les arques buides, mentre els repteixen "no podem pagar-los". De sobte, aquests empresaris han començat a sentir la impotència i el crit -trabat a la meitat de la gola- amb què carreguem cada dia els cubans. Encara, malgrat tot, no estan tan desprotegits com nosaltres davant la depredació de l'Estat: un passaport d'un altre lloc els permet anar-se'n en avió i oblidar-se de tot.

Els bojos i els llestos

Els bojos són presa fàcil dels que tenen picardia, que els escridassen per les cantonades amb frases doloroses per augmentar el seu deliri. Amb dos vaixells de paper, en teníem un al meu carrer que passava hores en una extranya regata que no arribava a cap lloc. La seva mare el mantenia calmat a base de benadrilina i diazepam; tot, abans que enviar-lo al magatzem de la demència que és Mazorra, l'hospital psiquiàtric havaner.

En la ment d'aquella senyora hi havia les imatges del que havia estat la clínica mental del carrer Boyeros, amb el seu terror acumulat i el seu empobriment material. Els pacients gairebé nus, les parets plenes d'excrecències humanes i la falta de supervisió, eren l'escenari per a les pitjors atrocitats. Les fotos havien estat publicades a les revistes d'aquell llunyà 1959. Després, van arribar reportatges a la televisió, llençols nets, teràpia ocupacional i fins i tot valles polítiques que van canviar la façaan d'allò que havia estat l'horror. Només que, com ja he dit, els bojos són presa fàcil dels llestos.

A partir dels anys noranta, amb l'arribada del període especial, el desviament de recursos es va acarnissar amb Mazorra. Els veïns dels carrers de la zona estaven ben assortits per un mercat negre de flassades, llet, menjar, roba, tovalloles i medicaments que sortien de l'hospital. Els ingressats creien que era part del seu patiment el que cada dia -com en el film La luz que agoniza- faltessin més bombetes a les sales. Els van anar traient tot l'indispensable i ningú va reparar en les finestres trencades, les tasses de wàter embossades i els llits de potes obertes. Aquesta vegada, no hi havia un periodista autoritzat per a retratar la misèria.

La premsa oficial no va poder amagar, no obstant això, la mort de 26 pacients –alguns afirmen que la xifra s'aproxima als 40– per hipotèrmia i patiments associats a l'abandonament. Se'n van anar d'aquesta vida en uns dies freds de gener, mentre s'apretaven cos sobre cos sense poder amb això evitar el final. Els llestos, per la seva part, s'edificaven cases amb els dividends del robatori i van creure que mai ningú detectaria els seus desfalcs. Avui, a l'hospital s'investiga als responsables enmig d'un desplegament policial perquè no s'aproximin els curiosos. No han sortit imatges, però m'atormenta la idea de quant van arribar a assemblar-se aquests pacients, en el seu desemparament, a aquells rostres de les fotografies del passat.

Imatges agafades de: http://cubalagrannacion.wordpress.com/2010/01/17/el-hospital-de-dementes-de-mazorra/

Posar nom als fills

 “¿Quin nom creus que li he de posar?” em diu una amiga que té sis mesos d'embaràs i espera un homenet. En un primer impuls, li responc amb l'habitual "José" i la ganyota de la seva cara m'obliga a buscar alguna cosa menys tradicional. Passo revista llavors a l'ampli catàleg que inclou Mateo, Lázaro o Fabián, però cap li agrada a la mare exigent. Si aquesta mateixa situació hagués passat vint anys enrere, el bebè hauria carregat amb una "i grega", como molts dels nascuts a les dècades del setanta y vuitanta. En canvi, l'exòtica moda d'usar la penúltima lletra de l'abecedari, semblaque ha quedat superada.

Durant diversos lustres, elscubans van posar noms als seus fills amb una llibertat que no aconseguien experimentar en altres esferes de la vida. La grisor que projectava el mercat racionat i el control estatal sobre la nostra existència s'esfumava quan s'inscrivia a un recent nascut en el registre civil. Els pares jugaven amb el llenguatge i creaven veritables embarbussaments, com el que exhibeix un famós jugador de bèisbol anomenat "Vicyohandri". A alguns, fins i tot, els van adjudicar la extranya composició "Yesdasí", barreja de la paraula "sí" en anglès, rus i espanyol.

Afortunadament, des de fa uns anys bufen aires més calmats a l'hora de posar nom a un fill. Tota una generació que s'ha sentit anomenada com si d'un experiment de laboratori es tractés, prefereix ara tornar a la vella costum. Així que després de diversos dies, la meva amiga m'ha trucat per explicar-me la seva decisió: el bebè es dirà Juan Carlos. Al altre costat de la línia, respiro alleugerida: el sentit comú ha tornat a l'acte de posar nom als fills.

Quan el terra tremola

Imatge agafada de: http://mashable.com/

Una illa que ha vist com succeïen un cúmul de tragèdies, invasions i dictadors, mostra avui els fragments del desastre, les petjades d'un tremolor que per natural no és menys abominable. A aquest Haití que Carpentier ens va mostrar a El regen d'aquest món i que els noticiaris ens han fet compadir, la desgràcia se li ha tornat tan crònica i el plor se li ha constituït en llenguatge habitual. Més que sisme, la pàtria de Jacques Roumain ha estat estremida per la desgràcia, que ve a caure sobre la inestabilitat social, la debacle econòmica i la desesperació. Pr a qualsevol nació una cosa així és una calamitat, per a Haití és tot un apocalipsis.

No és el moment de fer política amb el dolor, ni de sortir davant del micròfon prometent ajudes, sinó de socórrer sense condicions, sense ànsies de reconeixement o de gratitut. Em fa por especialment que d'aquí a tres mesos el sofriment ja no sigui titular en cap diari i a la gent li hagi deixat de semblar urgent el drama haitià. Temo que ens acostumem a la desgràcia i la pell se'ns curteixi davant del drama, que ens quedem concentrats en els nostres problemes sense donar-nos compte que altres criden aquí al costat.

El sismògraf pot indicar que no hi haurà noves sacsejades, però el comptador de la vida està marcant en vermell. És hora d'auxiliar i s'ha de fer immediatament.

* En aquests moments, diversos bloggers junt amb altres persones de la societat civil cubana estem buscant uan via per fer la nostra petita aportació als damnificats. Proposem recollir roba, medicaments i productes per a la neteja personal i portar-los a la representació de Càritas a l'Havana.

El problema nostre de cada dia

Surto embotida en diversos pullòvers i amb una bufanda vellíssima enrotllada al coll. El recorregut és breu, però amb la temperatura per terra cada pas que dono és un gran sacrifici. La gent camina al meu costat igual de "disfressada" i fins i tot aconsegueixo veure a algú que sembla portar la manta de dormir damunt de les esptalles. Encara que en el petit tram des de casa meva a la panaderia ningú mostra un bon abric, comprovo que la inventiva popular no s'atura davant de la caiguda dels termòmetres. Han tret la pols dels antics impermeables de l'època soviètica, amb els seus botons enormes i els colors ja destenyits. Altres, els que ni tan sols tenen res per a cobrir-se, simplement s'han quedat a casa.

M'acosto a un lloc on venen pans fora del mercat racionat i una barra costa el salari de tota una jornada de treball. Curiosament, molts dels que he vist en el camí, amb les seves peculiars i improvisades indumentàries, s'encaminen en la mateixa direcció que jo. A mesura que ens acostem comprovo que tots van darrere de l'escàs aliment que ens manté en suspens desde fa diverses setmanes. A escassos metres del lloc, un que s'ha adelantat ens llença el crit de "¡No n'hi ha!", una veritable galleda d'aigua gelada damunt dels nostres caps. Dono la mitja volta i me'n vaig cap a casa. Demà serà un altre dia sense esmorzar.

L'arribada d'aquests vents del nord ha coincidit no solament amb la desaparició del pa, sinó també amb l'escapada de la llet. Com si l'hivern hagués afectat els forns i congelat les mamelles de les vaques. Encara que a la tele anuncien un sobre compliment en la producció del preu lacti, el solitari got de cafè o la insípida infusió ho neguen cada matí. Són temps d'aixecar-se de cop sense mirar a la taula, de dir-los-hi als nens que no preguntin i de deixar a un costat el treball, el blog, els amics, la vida, per a dedicar-nos de ple a perseguir un tros de pa i un got de llet. Temps d'arrossegar-nos per la pols de les escassetats i de les cues, doncs per sortir d'aquest cicle rastrer i volar es necessita -més que ales- el combustible de l'aliment.