Que em treguin de la llista

Vaig arribar a escoltar un tros de conversa entre dues infermeres en un policlínic proper a casa meva. "La setmana que ve publiquen la llista..." deia una d'elles, mentre l'altra feia cara d'alarma i li responia una cosa que no vaig aconseguir sentir. Uns metres més endavant, un taxista comentava pel seu telèfon mòbil "Em vaig salvar, perquè hi ha un munt de xofers a la llista, però jo no hi estic". L'assumpte va començar a intrigar-me. Encara que en aquesta illa sobren les enumeracions i els inventaris -en alguns apareixem ficats a la força i a d'altres no ens deixen ni treure el cap- un d'aquests està inquietant especialment als meus compatriotes. He sabut que es tracta del llistat dels que quedaran aturats, fulles plenes amb els noms d'aquests treballadors que sobren en cada plantilla.

Al voltant del 25% de la força laboral actual podria quedar al carrer davant les reduccions de personal que ja s'estan aplicant. Alguns empleats han estat avisats una setmana abans que la seva empresa no té diners per seguir pagant i s'han anat a l'atur sense garanties salarials que els permetin sostenirse fins a trobar una altra ocupació. Davant la disjuntiva de retornar a casa o treballar en l'agricultura i la construcció, la majoria opta per submergir-se en la vida domèstica a l'espera de noves oportunitats. Treuen el compte que fent una tasca de manicura il·legal o preparant menjar per encàrrec, poden tenir millors dividends que doblegant l'esquena sobre un solc o aixecant parets de blocs.

El tema dels acomiadaments és preocupació compartida avui per tots els cubans, ja que almenys un membre de cada família estarà afectat per les retallades. Tanmateix, la premsa oficial només parla dels acomiadaments a Grècia i a Espanya, narra els cridats a la vaga general a Madrid i el col·lapse econòmic a Atenes. Els rumors populars es nodreixen, mentrestant, d'històries personals dels que ja han aparegut esmentats a les temibles llistes. En els centres de treball, els empleats s'amunteguen davant els murals, recorren amb el dit índex el paper a l'espera de topar amb els seus propis noms. Cap podrà sortir al carrer a protestar per la qual cosa li ha passat, ni apareixerà en aquesta tele que només esmenta la desocupació quan passa a milers de quilòmetres d'aquí.

L'horror desde la dolçor

Per aquests atzars de la vida em vaig trobar les "Cartes des de Birmània" d'Aung San Suu Kyi en una llibreria havanera. No les vaig trobar en un d'aquests llocs -regentats per algun particular- que comercialitza llibres usats, sinó en un local estatal que ven acolorides edicions en moneda convertible. El petit exemplar amb la foto d'ella a la portada, estava barrejat entre els manuals d'autoajuda i els volums amb receptes de cuina. Vaig mirar a banda i banda dels prestatges per comprovar si algú havia posat aquell llibre allà just per a mi, però les empleades dormisquejaven al sopor del migdia i una d'elles es sacsejava les mosques de la cara sense prestar-me atenció. Vaig comprar la valuosa compilació de textos escrits per aquesta dissident entre 1995 i 1996, encara sota l'efecte de la sorpresa que em produïa l'haver trobat al meu país, on habitem -com ella- a un règim militar i enmig d'una forta censura a la paraula.

Les pàgines amb les cròniques d'Aung San Suu Kyi, on es barreja la reflexió, la quotidianitat, el discurs polític i els interrogants, a penes si han descansat a les prestatgeries de casa meva. Tots volen llegir les seves assossegades descripcions d'una Birmània marcada per la por, però també immersa en una espiritualitat que fa més dramàtica la seva situació actual. En pocs mesos -des que vaig trobar les Cartes- la prosa límpida i emotiva d'aquesta dona ha influït en la manera en què mirem el nostre propi desastre nacional. Aquesta corda d'esperança que aconsegueix trenar amb les seves paraules dóna com a resultat un pronòstic optimista per a la seva nació i per al món. Ningú com ella ha pogut descriure l'horror des de la dolçor, sense que el crit s'hagi apoderat del seu estil i el rancor se li pugi als ulls.

No he deixat de preguntar com els textos d'aquesta dissident birmana van arribar a les llibreries del meu país. Potser en un compra a l'engròs va lliscar la innocent portada, on una dona axinada exhibeix unes flors -tan belles com el seu rostre- preses darrere de l'orella. Qui sap si van creure que es tractava d'alguna escriptora de ficció o de poesia que recreava els paisatges del seu país des de l'esteticisme i la nostàlgia. Probablement els que van col.locar en aquella lleixa no sabien del seu arrest domiciliari, ni del premi Nobel de la Pau que tan merescudament va obtenir el 1991. Prefereixo imaginar que almenys algú va ser responsable conscient que la seva veu arribés fins a nosaltres. Un rostre anònim, unes mans precipitades van posar el seu llibre al nostre abast, perquè en acostar-nos-hi poguéssim sentir i reconèixer el nostre propi dolor.

L'art de la Convivencia

Ahir va ser dia de carretera. Dues hores cap a Pinar del Río i a la nit tornar sobre el camí d'asfalt que separa aquesta ciutat de la sorollosa Havana. El vent colant-se per la finestra i fent dels meus cabells un embull, l'estremiment al clatell cada vegada que el cotxe es topava amb un sot i aquest ensurt que dóna l'autopista fosca i mullada, esquitxada per punts de control de la policia. Però només van ser molèsties transitòries, que queden oblidades quan evocava el pati de Karina abarrotat pels membres i els amics de la revista Convivencia. Ahir a la nit es van anunciar els resultats del concurs organitzat per aquesta publicació, que va guardonar obres en les categories d'assaig, guió audiovisual, poesia, narrativa i fotografia.

Reinaldo i jo formem part del jurat, al costat d'Ángel Santiesteban, Maikel Iglesias i Orlando Luis Pardo. A la tarda, vam deliberar sobre els textos i imatges que havíem valorat per separat durant setmanes i que venien -alguns d'ells- sota pseudònims trets de la mitologia grega. En obrir els sobres amb els noms reals dels concursants, ens va alegrar saber que entre els premiats no només hi havia coneguts autors sinó també joves que per primera vegada enviaven els seus treballs a un certamen. Prop de les nou es van fer públics els guanyadors, en l'únic tros de pati que la Reforma Urbana no li va confiscar a la família de Karina. Davant del mur aixecat fa mesos pels interventors, van sonar frases que tenien caràcter de cisell, de barrina que traspassa qualsevol tàpia. Per un parell d'hores va ser com si la lletja muralla de maó i planxes de zinc no hi fos, com si l'haguéssim fet fora avall amb paraules.

Guanyadors del concurs Convivència:

- Premi al millor llibre de contes per Francis Sánchez Rodríguez per "La salida".

- Premi al millor assaig per Dimas Castellanos Martí per "Utopía, retos y dificultades en la Cuba de hoy".

- Premi al millor quadern de poesia per a Pedro Lázaro Martínez Martínez "Esto no es un arte poética...".

- Premi al millor guió audiovisual per Henry Constantin Ferreiro per "Cuando acaba el otro mundo".

- Premi al millor tríptic fotogràfic per Ángel Martínez Capote per "Impotencia".

Els avis descansen al meu jardí

Un gerro de color blavós es destaca des de fa un parell de dies entre les plantes del nostre jardí, a catorze pisos d'alçada. Encara no tenim una idea clara de què farem amb les cendres dels meus avis. De moment, estan arrecerades entre les falgueres i l'ombra d'una estirada yagruma que sobresurt més enllà del mur del balcó. La meva mare va aconseguir -després d'apel·lar a diverses amistats i d'estimular materialment als funcionaris indicats- cremar als seus pares que jeien en un panteó públic del Cementiri de Colón. Acabada l'acció del foc, el resultat va anar a parar a l'interior d'un recipient de fang al que se li nota -en cada centímetre- que conté les restes d'una persona.

Dins de l'àmfora estan Ana i Eliseo, els dos avis al costat dels que vaig néixer i vaig créixer en una cuarterías de Centre Havana. Ella rentava i planxava pel carrer, ell treballava al ferrocarril i fumava la seva pipa davant les dues curioses nenes que érem la meva germana i jo. Semianalfabets tots dos, havien aixecat una petita família a cop de batea i sabó, de pic i pala sobre la línia del tren. Tots dos exhibien aquesta barreja de geni i autoritat que ens feia estimar i témer-los. Tenien sang asturiana i canària, potser per això a "Papán" li delectaven els guateques camperols i a Ana al barri tots li deien "la gallega". Les seves màximes possessions eren un aparador i un llit de caoba i la vitrina amb copes que mai vam poder fer servir perquè eren només per adornar la diminuta sala-menjador-dormitori.

L'avi va morir el mateix any de l'èxode del Mariel. El seu cor estava encoixinat en el greix dels llardons de porc que tant li agradaven. Se'n va anar en pau i va deixar a Ana sota la seva nova condició de vídua, almenys durant cinc anys. La partida d'ella va ser molt més trista: estava asseguda a la cadira equivocada a la cafeteria El Lluera, quan un parell de borratxos van entrar tirant ampolles i una li va arribar al front. L'etapa de tenir avis se'ns va acabar aviat. Adéu a les malcriadeses, a les mitges apedaçades per unes mans destres i a la llet tèbia portada fins al llit. En tot aquest temps mai vaig anar a veure les seves tombes, perquè el granit gris no reemplacés els records que tenia d'ells. Avui -passades- han retornat al meu costat, en un petit gerro tan senzill i efímer com les seves pròpies vides.

Quan la lletra s'assembla a la pols

Durant diversos dies vaig ajudar a fer repàs al meu fill per als seus exàmens finals de la secundària. Vaig desenterrar les meves nocions sobre funcions quadràtiques, fórmules per calcular l'àrea total d'una piràmide i descomposició factorial. Després de més de vint anys sense ensopegar amb aquestes complexitats de les matemàtiques, vaig reconectar neurones per tal d'ajudar-lo a preparar-se i així evitar haver de pagar l'elevat preu d'un mestre particular. Més d'una vegada -durant aquestes jornades d'estudi- vaig estar a punt de renunciar davant l'evidència que els números no són el meu fort. Però vaig resistir.

Només quan Teo va tornar de la seva prova més difícil dient que havia sortit bé em vaig sentir alleujada, ja que molts dels seus col.legues d'aula estan en perill de repetir el grau. La raó és que en tres anys en l'ensenyament mitjà aquests estudiants han vist desfilar davant seu tres diferents mètodes avaluatius. Els ha tocat patir també la manca de preparació dels anomenats mestres emergents i les llargues hores de classes impartides per un televisor. Des de fa dos cursos, el grup on està el meu fill no té professor d'anglès ni de computació i l'assignatura d'educació física és una hora vagarejant -sense supervisió- pel pati de l'escola. La manca d'exigència i la mala qualitat educativa han portat els pares a posar els pedaços del coneixement en les innombrables llacunes que els van quedant.

Afortunadament, l'escola de Teo no és de les pitjors. Encara que l'olor del bany s'enganxa a les parets i a la roba, perquè ningú vol treballar com a auxiliar de neteja per la misèria que paguen, si més no hi ha tantes arbitrarietats com en altres escoles havaneres. Tampoc -i això és un alleujament- es comprèn i es venen qualificacions, pràctica cada vegada més comú en els centres docents. Els mestres que ha tingut, tot i estar mal preparats, són persones de caràcter afable als quals la comunitat de pares hem intentat ajudar. En comparació amb els problemes que té una amiga, amb una filla en un tecnològic, nosaltres podríem sentir-nos feliços de l'estat moral de la secundària del nostre rebrot. Segons m'explica ella, l'intercanvi de sexe entre les adolescents i els seus professors s'ha constituït en traça habitual per tenir un aprovat. Cada examen té una tarifa i pocs es mantenen incòlumes davant la temptadora oferta d'un telèfon mòbil o d'un parell de tennis Adidas a canvi d'una nota de excel.lent.

He evitat tocar aquest espinós assumpte del deteriorament del sistema educatiu per la por -ho confesso- que el meu fill es veiés afectat a causa dels criteris de la seva mare. Durant els tres anys que ell ha estat a la secundària bàsica, amb prou feines he lliscat un parell de crítiques sobre l'estat de la infraestructura escolar, però ja no aguanto més. Ells seran els professionals del demà, els metges que tindran els nostres cossos sobre una taula de cirurgia, els enginyers que aixequessin les nostres cases, els artistes que intentessin alimentar l'ànima amb la seva creació i aquesta pèssima base formativa posa tot això en risc. No seguim conformant amb que almenys mentre estan en un pupitre els nens no vaguen pels carrers a mercè d'altres riscos. Entre les parets de les aules poden estar fomentant serveis molt greus, deformacions ètiques permanents i covant una mediocritat de proporcions alarmants. Cap pare ha de quedar en silenci davant això.

Entrevistes a Dr. Darsi Ferrer i a Juan Juan Almeida

Salutacions de Darsi Ferrer per a tots els bloggers cubans:
(escoltar al blog de Yoani en castellà)



Las gravacions són cortesia del periodista independent José Alberto Álvarez

Es lloga una mica d'emoció

L'home va entrar a la petita llibreria El Còndor la vidriera de la qual està orientada cap al mur que voreja la universitat de Zürich. "Busco llibres de Corín Tellado" va mussitar per sota i jo vaig saltar davant de l'ordinador en què teclejava els últims títols arribats des de Buenos Aires, Madrid o Mèxic DF. En la seva veu se sentia encara l'accent havaner, potser perquè portava poc temps en contacte amb el dialecte suís-alemany que acabaria per donar-li una altra cadència a les seves paraules. Va dir que era del barri de la Víbora i que també necessitava-amb urgència-unes revistes espanyoles a l'estil d'Hola.

Maria Mariotti-la propietària del local-se li va acostar per explicar-li que no tenia ni una cosa ni l'altra, però que podia demanar a les distribuïdores. Quins títols vols?, va indagar la petita dona meitat peruana i un altre tant japonesa. "Tots els que es puguin aconseguir. Són per la meva mare que viu d'ells "-va declarar ell-tractant de justificar la seva insistent interès per les novel·les roses. Va explicar que a falta de remeses per enviar a Cuba, cada mes tractava de fer-li arribar a la seva família algunes publicacions que es poguessin llogar a altres persones. L'incipient negoci consistia en rentar revista com Vanidades o Gente, per cinc pesos cubans, a una àmplia comunitat de lectors que anhelaven tenir noves edicions. Els clients podien quedar una setmana amb els esperats textos i després aquests seguien de mà en mà fins que el deteriorament obligava a retirar de circulació.

Pocs dies després d'aquella peculiar comanda, la meva amiga va partir per a la fira del llibre a Barcelona (2003) on se li oferia un homenatge a Maria del Socors Tellado López. Va aconseguir acostar-s'hi i explicar de la família a l'altra banda de l'Atlàntic que sobrevivia cada mes gràcies a la seva ploma. L'autora de Dolorós engany (1990) es va impressionar amb la història i li va entregar una selecció amb cinquanta dels seus títols, acompanyats d'una carta manuscrita per la senyora de La Víbora. Aquell regal va fer hipar d'agraïment a la llibretera de Suïssa i especialment al fill de la bibliotecària alternativa. Ell sabia molt bé el que representaven els nous exemplars agregats a la col.lecció materna. Les seves pàgines aconseguirien que en una deteriorada casa havanera hi hagués més sabó, una mica d'oli, una mica de pa, sabates per als nens i somnis per desenes de veïns.