Casa de vidre

Al costat de la telenovella brasilera, els documentals piratejats al Discovery Channel i l'avorrida taula rodona, coexisteix una modalitat de reportatges televisius èmuls de la nissaga de "Big Brother". A la nostra pantalla petita, veiem a ciutadans filmats per càmeres ocultes i assistim a la divulgació dels missatges continguts en les seves bústies de correu electrònic, sense que per això hagi mediat l'ordre d'un jutge. Com si visquéssim en una casa de vidre inspeccionada per l'ull sever de l'estat, fins a la pròpia empresa telefònica grava les converses dels seus clients i les transmet a onze milions d'atònits espectadors.

L'última modalitat d'aquesta dissecció pública és posar a declarar doctors que, violant la privacitat del que s'ha dit en una consulta-fet tan greu com el del sacerdot que revela els secrets de confessió-parlen dels detalls d'un cas mèdic. Surten fotos de l'interior dels habitatges i dels refrigeradors dels qui han gosat contravenir a l'opinió oficial, mentre el paparazzi i el policia polític es fonen en un sol personatge molt proper al voyeur. No m'estranyaria que en algun dossier-esperant per ser tret a la llum-aparegui el cos nu d'un inconforme, com si estar despullats fos la prova irrefutable de la seva "maldat".

Imatges tretes de context, frases editades i angles desfavorables per generar aversió a l'opinió pública, són algunes de les tècniques sobre les quals es construeixen aquests informes televisius. En cap d'ells s'entrevista a la "víctima", ja que així eviten que l'adotzenada audiència comprovi que comparteix amb ella les opinions crítiques. Per mala sort dels grollers productors d'aquest tipus de reality show, la tecnologia en mans ciutadanes ha començat a fer transparents també les parets de les seves vides. Després d'haver estat observats llargament, comprovem ara que hi ha un forat per mirar l'altre costat de la tanca.