Generación Y (traducció al català)

L'exclusió, la veritable contrarrevolució

2010-07-19T03:02:00.001-07:00

El terme "revolucionari" té en la Cuba actual un significat ben diferent del que trobaríem en qualsevol diccionari de la llengua espanyola. Per merèixer semblant epítet n'hi ha prou amb mostrar més conformisme que sentit crític, optar per l'obediència en lloc de la rebel.lia, donar suport a allò vell abans que a allò nou. Per ser considerat un home de la causa es requereix administrar el silenci convenientment i veure desfilar arbitrarietats i excessos sense assenyalar als més alts responsables. Aquella paraula que un cop va fer pensar en ruptures i transformacions ha involucionat fins a esdevenir un mer sinònim de "reaccionari". Paradoxalment, els qui creuen salvaguardar l'essència de la "revolució" són precisament els que mostren un major immobilisme polític i promouen -amb més mania- el càstig als reformistes.

Aquestes mutacions semàntiques les va aprendre a força de patir Esteban Morales, que fins fa poc gaudia del privilegi d'aparèixer -en viu- enfront dels micròfons televisius. Militant del Partit Comunista, acadèmic i especialista en temes relacionats amb els Estats Units, va tenir la perillosa ocurrència d'escriure un article contra la corrupció. Els seus qüestionaments no estaven dirigits principalment al desviament de recursos de cada dia, aquell que fa a moltes famílies cubanes poder arribar a final de mes, sinó a la descomposició ètica que s'ha instal.lat més amunt, en els estaments del poder, on es malversa a mans plenes. Va tenir la desafortunada idea de posar per escrit que "hi ha gent en posicions de govern i estatal, que s'estan apalancant financerament, per quan la Revolució caigui". Encara que es tracta d'una conclusió a la qual s'arriba amb només mirar des de dalt el gruix coll dels gerents, les llustroses actuacions Geely dels funcionaris de la corporació Cimex o les altes reixes que envolten les cases dels jerarques comercials, Morales va consumar la gosadia d'assenyalar des de dins del propi sistema.

Imbuït per les convocatòries a la crítica constructiva, a trucar les coses pel seu nom i a parlar a camisa treta, Esteban Morales va creure que el seu text seria llegit com la sana preocupació de qui vol salvar el procés. Oblidar que altres amb similars intencions ja havien estat etiquetats com fraccionaris, manipulats des de fora, addictes a les mels del poder i desviats ideològics. Per menys que això han perdut la feina periodistes, la seva plaça a la universitat estudiants i han estat estigmatitzats economistes, advocats i fins agrònoms. Un cop sancionat amb la separació indefinida del nucli del PCC, qui en altre temps era un fiable professor ha començat un camí que bé sabem on comença però no on acaba. L'experiència diu que mai es desfà en sentit contrari la ruta del sancionat. Els defenestrats van acabar per adonar-se que aquells a qui ells consideraven l'"enemic", van poder ser alguna vegada persones imbuïdes de l'acepció primigència del vocable "revolució".

El primer glop d'aigua

2010-07-11T13:22:00.000-07:00

Després de 134 dies sense provar aliments sòlids i sense prendre ni un glop de líquid, Guillermo Fariñas va endur-se als llavis un got de plàstic de color vermell i va beure una mica d'aigua. Eren les dues i 15 minuts de la tarda del dijous 8 de juliol i de l'altre costat del vidre de la sala de Teràpia Intensiva on està ingressat, desenes d'amics que ho observaven es van posar a aplaudir com si haguessin estat testimonis d'un miracle.

Fariñas ha guanyat una batalla però encara sosté un dur combat contra la mort, perquè el terreny on han tingut lloc les accions d'aquesta singular bel·ligerància ha estat el seu propi cos, que és en fi de comptes l'únic espai que va trobar disponible per dur a terme la seva campanya. Els seus budells són ara com conductes d'un paper molt fràgil destil·lant bacteris pels porus, la seva vena jugular està semi obstruïda per un trombe que si arribés a desprendre's podria allotjar-se al cor, el cervell o els pulmons, o més exactament, en el seu cor , en el seu cervell, en els seus pulmons. Ha hagut d'enfrontar en quatre ocasions infeccions amb estafilococs auris i en les nits un agut dolor a l'engonal amb prou feines li permet dormir.

El seu esòfag apergaminat no esperava aquell primer glop d'aigua. Li va produir un dolor tan profund al pit que per un instant va sospitar que estava patint un infart, però el va suportar en silenci. De l'altre costat de la seva peça envidrada estaven observant expectants aquells que durant dies havien sostingut una vigília als afores de l'hospital pregant per la seva vida i altres que havien arribat des de molt lluny fins a la meitat de l'illa per demanar-li que acabés el seu martiri i per ser testimonis de la seva victòria. No va voler aigualir-los la festa i el goig als col.legues que aplaudien el triomf de la seva causa i va convertir en somriure el gest de dolor.

La família de Guillermo Fariñas em va permetre tenir-ne cura en aquesta, la seva primera nit després de finalitzar la vaga i ell em va consentir ser testimoni del seu sofriment, de les seves menudes malacriances, de les seves humanes debilitats. Només llavors vaig descobrir al veritable heroi d'aquesta jornada.

L'avió de Moratinos

2010-07-11T13:20:00.000-07:00

Molt s'especula en aquests dies sobre les possibles excarceracions de presos polítics. La premsa oficial-com sempre- endormiscada entre xifres de creixement i vells discursos trets dels arxius, no confirma ni desmenteix aquests rumors. Una meticulosa lectura de Granma ens fa pensar que el canceller espanyol ha vingut per condemnar el bloqueig, parlar del canvi climàtic i intentar treure la posició comuna de la Unió Europea cap al govern de Cuba. Si ens deixéssim portar pel que diuen els locutors de veu engolada i corbates de ratlles, aquí no passa res... o gairebé res. Però tots sabem que alguna cosa es mou a la fosca zona de la diplomàcia, en aquest terreny de l'alta política que es teixeix d'esquena al poble.

Els murmuris vénen i van. En ells, a la paraula "alliberament" se li ha anat enganxant un terme de connotacions infames: "deportació". "Sortiran directe de les presons cap als avions", em va dir un senyor que passa el temps amb l'orella enganxada a la radio, escoltant l'emissora prohibida que arriba des del Nord. L'expatriació forçosa, l'expulsió, l'exili, han estat pràctiques habituals per desfer-se dels inconformistes. "Si no t'agrada te'n vas", et repeteixen desde petitó, "arrenca i fot el camp", tornen a dir-te si insisteixes a queixar-te; "per què vas tornar?", reps com a salutació si goses tornar i seguir assenyalant el que no t'agrada. Habilitat en lliurar-se dels incòmodes, perícia per empènyer fora de la plataforma insular a qui se'ls oposen, en això sí que són destres els nostres governants.

Hauria de ser molt gran l'avió de Moratinos per poder dur-hi a tots els que els fan nosa als autoritaris del pati. Ni un Jumbo arribaria per traslladar a aquells que potencialment tenen el risc d'anar a presó per les seves idees i per la seva acció cívica. Una veritable línia aèria amb vols setmanals es necessitaria per treure els que no estan d'acord amb la gestió de Raúl Castro. Però resulta que molts no volem anar-nos-en. Perquè la decisió de viure aquí o allà és una cosa tan personal com seleccionar parella o posar-li nom a un fill, no es pot permetre que tants cubans es troben entre la paret de la presó i l'espasa de l'exili. És immoral forçar l'emigració als que siguin alliberats -possiblement- en els pròxims dies.

Una simple i lògica pregunta salta quan pensem en aquest tema: No seria millor que se'ls emportessin en aquest avió a "ells"?

PS. Comunicat de l'Arquebisbat de l'Havana aquí

Que em treguin de la llista

2010-07-05T14:35:00.001-07:00

Vaig arribar a escoltar un tros de conversa entre dues infermeres en un policlínic proper a casa meva. "La setmana que ve publiquen la llista..." deia una d'elles, mentre l'altra feia cara d'alarma i li responia una cosa que no vaig aconseguir sentir. Uns metres més endavant, un taxista comentava pel seu telèfon mòbil "Em vaig salvar, perquè hi ha un munt de xofers a la llista, però jo no hi estic". L'assumpte va començar a intrigar-me. Encara que en aquesta illa sobren les enumeracions i els inventaris -en alguns apareixem ficats a la força i a d'altres no ens deixen ni treure el cap- un d'aquests està inquietant especialment als meus compatriotes. He sabut que es tracta del llistat dels que quedaran aturats, fulles plenes amb els noms d'aquests treballadors que sobren en cada plantilla.

Al voltant del 25% de la força laboral actual podria quedar al carrer davant les reduccions de personal que ja s'estan aplicant. Alguns empleats han estat avisats una setmana abans que la seva empresa no té diners per seguir pagant i s'han anat a l'atur sense garanties salarials que els permetin sostenirse fins a trobar una altra ocupació. Davant la disjuntiva de retornar a casa o treballar en l'agricultura i la construcció, la majoria opta per submergir-se en la vida domèstica a l'espera de noves oportunitats. Treuen el compte que fent una tasca de manicura il·legal o preparant menjar per encàrrec, poden tenir millors dividends que doblegant l'esquena sobre un solc o aixecant parets de blocs.

El tema dels acomiadaments és preocupació compartida avui per tots els cubans, ja que almenys un membre de cada família estarà afectat per les retallades. Tanmateix, la premsa oficial només parla dels acomiadaments a Grècia i a Espanya, narra els cridats a la vaga general a Madrid i el col·lapse econòmic a Atenes. Els rumors populars es nodreixen, mentrestant, d'històries personals dels que ja han aparegut esmentats a les temibles llistes. En els centres de treball, els empleats s'amunteguen davant els murals, recorren amb el dit índex el paper a l'espera de topar amb els seus propis noms. Cap podrà sortir al carrer a protestar per la qual cosa li ha passat, ni apareixerà en aquesta tele que només esmenta la desocupació quan passa a milers de quilòmetres d'aquí.

L'horror desde la dolçor

2010-07-03T12:47:00.000-07:00

Per aquests atzars de la vida em vaig trobar les "Cartes des de Birmània" d'Aung San Suu Kyi en una llibreria havanera. No les vaig trobar en un d'aquests llocs -regentats per algun particular- que comercialitza llibres usats, sinó en un local estatal que ven acolorides edicions en moneda convertible. El petit exemplar amb la foto d'ella a la portada, estava barrejat entre els manuals d'autoajuda i els volums amb receptes de cuina. Vaig mirar a banda i banda dels prestatges per comprovar si algú havia posat aquell llibre allà just per a mi, però les empleades dormisquejaven al sopor del migdia i una d'elles es sacsejava les mosques de la cara sense prestar-me atenció. Vaig comprar la valuosa compilació de textos escrits per aquesta dissident entre 1995 i 1996, encara sota l'efecte de la sorpresa que em produïa l'haver trobat al meu país, on habitem -com ella- a un règim militar i enmig d'una forta censura a la paraula.

Les pàgines amb les cròniques d'Aung San Suu Kyi, on es barreja la reflexió, la quotidianitat, el discurs polític i els interrogants, a penes si han descansat a les prestatgeries de casa meva. Tots volen llegir les seves assossegades descripcions d'una Birmània marcada per la por, però també immersa en una espiritualitat que fa més dramàtica la seva situació actual. En pocs mesos -des que vaig trobar les Cartes- la prosa límpida i emotiva d'aquesta dona ha influït en la manera en què mirem el nostre propi desastre nacional. Aquesta corda d'esperança que aconsegueix trenar amb les seves paraules dóna com a resultat un pronòstic optimista per a la seva nació i per al món. Ningú com ella ha pogut descriure l'horror des de la dolçor, sense que el crit s'hagi apoderat del seu estil i el rancor se li pugi als ulls.

No he deixat de preguntar com els textos d'aquesta dissident birmana van arribar a les llibreries del meu país. Potser en un compra a l'engròs va lliscar la innocent portada, on una dona axinada exhibeix unes flors -tan belles com el seu rostre- preses darrere de l'orella. Qui sap si van creure que es tractava d'alguna escriptora de ficció o de poesia que recreava els paisatges del seu país des de l'esteticisme i la nostàlgia. Probablement els que van col.locar en aquella lleixa no sabien del seu arrest domiciliari, ni del premi Nobel de la Pau que tan merescudament va obtenir el 1991. Prefereixo imaginar que almenys algú va ser responsable conscient que la seva veu arribés fins a nosaltres. Un rostre anònim, unes mans precipitades van posar el seu llibre al nostre abast, perquè en acostar-nos-hi poguéssim sentir i reconèixer el nostre propi dolor.

L'art de la Convivencia

2010-07-01T23:49:00.000-07:00

Ahir va ser dia de carretera. Dues hores cap a Pinar del Río i a la nit tornar sobre el camí d'asfalt que separa aquesta ciutat de la sorollosa Havana. El vent colant-se per la finestra i fent dels meus cabells un embull, l'estremiment al clatell cada vegada que el cotxe es topava amb un sot i aquest ensurt que dóna l'autopista fosca i mullada, esquitxada per punts de control de la policia. Però només van ser molèsties transitòries, que queden oblidades quan evocava el pati de Karina abarrotat pels membres i els amics de la revista Convivencia. Ahir a la nit es van anunciar els resultats del concurs organitzat per aquesta publicació, que va guardonar obres en les categories d'assaig, guió audiovisual, poesia, narrativa i fotografia.

Reinaldo i jo formem part del jurat, al costat d'Ángel Santiesteban, Maikel Iglesias i Orlando Luis Pardo. A la tarda, vam deliberar sobre els textos i imatges que havíem valorat per separat durant setmanes i que venien -alguns d'ells- sota pseudònims trets de la mitologia grega. En obrir els sobres amb els noms reals dels concursants, ens va alegrar saber que entre els premiats no només hi havia coneguts autors sinó també joves que per primera vegada enviaven els seus treballs a un certamen. Prop de les nou es van fer públics els guanyadors, en l'únic tros de pati que la Reforma Urbana no li va confiscar a la família de Karina. Davant del mur aixecat fa mesos pels interventors, van sonar frases que tenien caràcter de cisell, de barrina que traspassa qualsevol tàpia. Per un parell d'hores va ser com si la lletja muralla de maó i planxes de zinc no hi fos, com si l'haguéssim fet fora avall amb paraules.

Guanyadors del concurs Convivència:

- Premi al millor llibre de contes per Francis Sánchez Rodríguez per "La salida".

- Premi al millor assaig per Dimas Castellanos Martí per "Utopía, retos y dificultades en la Cuba de hoy".

- Premi al millor quadern de poesia per a Pedro Lázaro Martínez Martínez "Esto no es un arte poética...".

- Premi al millor guió audiovisual per Henry Constantin Ferreiro per "Cuando acaba el otro mundo".

- Premi al millor tríptic fotogràfic per Ángel Martínez Capote per "Impotencia".

Els avis descansen al meu jardí

2010-06-28T12:17:00.001-07:00

Un gerro de color blavós es destaca des de fa un parell de dies entre les plantes del nostre jardí, a catorze pisos d'alçada. Encara no tenim una idea clara de què farem amb les cendres dels meus avis. De moment, estan arrecerades entre les falgueres i l'ombra d'una estirada yagruma que sobresurt més enllà del mur del balcó. La meva mare va aconseguir -després d'apel·lar a diverses amistats i d'estimular materialment als funcionaris indicats- cremar als seus pares que jeien en un panteó públic del Cementiri de Colón. Acabada l'acció del foc, el resultat va anar a parar a l'interior d'un recipient de fang al que se li nota -en cada centímetre- que conté les restes d'una persona.

Dins de l'àmfora estan Ana i Eliseo, els dos avis al costat dels que vaig néixer i vaig créixer en una cuarterías de Centre Havana. Ella rentava i planxava pel carrer, ell treballava al ferrocarril i fumava la seva pipa davant les dues curioses nenes que érem la meva germana i jo. Semianalfabets tots dos, havien aixecat una petita família a cop de batea i sabó, de pic i pala sobre la línia del tren. Tots dos exhibien aquesta barreja de geni i autoritat que ens feia estimar i témer-los. Tenien sang asturiana i canària, potser per això a "Papán" li delectaven els guateques camperols i a Ana al barri tots li deien "la gallega". Les seves màximes possessions eren un aparador i un llit de caoba i la vitrina amb copes que mai vam poder fer servir perquè eren només per adornar la diminuta sala-menjador-dormitori.

L'avi va morir el mateix any de l'èxode del Mariel. El seu cor estava encoixinat en el greix dels llardons de porc que tant li agradaven. Se'n va anar en pau i va deixar a Ana sota la seva nova condició de vídua, almenys durant cinc anys. La partida d'ella va ser molt més trista: estava asseguda a la cadira equivocada a la cafeteria El Lluera, quan un parell de borratxos van entrar tirant ampolles i una li va arribar al front. L'etapa de tenir avis se'ns va acabar aviat. Adéu a les malcriadeses, a les mitges apedaçades per unes mans destres i a la llet tèbia portada fins al llit. En tot aquest temps mai vaig anar a veure les seves tombes, perquè el granit gris no reemplacés els records que tenia d'ells. Avui -passades- han retornat al meu costat, en un petit gerro tan senzill i efímer com les seves pròpies vides.

Quan la lletra s'assembla a la pols

2010-06-26T12:44:00.000-07:00

Durant diversos dies vaig ajudar a fer repàs al meu fill per als seus exàmens finals de la secundària. Vaig desenterrar les meves nocions sobre funcions quadràtiques, fórmules per calcular l'àrea total d'una piràmide i descomposició factorial. Després de més de vint anys sense ensopegar amb aquestes complexitats de les matemàtiques, vaig reconectar neurones per tal d'ajudar-lo a preparar-se i així evitar haver de pagar l'elevat preu d'un mestre particular. Més d'una vegada -durant aquestes jornades d'estudi- vaig estar a punt de renunciar davant l'evidència que els números no són el meu fort. Però vaig resistir.

Només quan Teo va tornar de la seva prova més difícil dient que havia sortit bé em vaig sentir alleujada, ja que molts dels seus col.legues d'aula estan en perill de repetir el grau. La raó és que en tres anys en l'ensenyament mitjà aquests estudiants han vist desfilar davant seu tres diferents mètodes avaluatius. Els ha tocat patir també la manca de preparació dels anomenats mestres emergents i les llargues hores de classes impartides per un televisor. Des de fa dos cursos, el grup on està el meu fill no té professor d'anglès ni de computació i l'assignatura d'educació física és una hora vagarejant -sense supervisió- pel pati de l'escola. La manca d'exigència i la mala qualitat educativa han portat els pares a posar els pedaços del coneixement en les innombrables llacunes que els van quedant.

Afortunadament, l'escola de Teo no és de les pitjors. Encara que l'olor del bany s'enganxa a les parets i a la roba, perquè ningú vol treballar com a auxiliar de neteja per la misèria que paguen, si més no hi ha tantes arbitrarietats com en altres escoles havaneres. Tampoc -i això és un alleujament- es comprèn i es venen qualificacions, pràctica cada vegada més comú en els centres docents. Els mestres que ha tingut, tot i estar mal preparats, són persones de caràcter afable als quals la comunitat de pares hem intentat ajudar. En comparació amb els problemes que té una amiga, amb una filla en un tecnològic, nosaltres podríem sentir-nos feliços de l'estat moral de la secundària del nostre rebrot. Segons m'explica ella, l'intercanvi de sexe entre les adolescents i els seus professors s'ha constituït en traça habitual per tenir un aprovat. Cada examen té una tarifa i pocs es mantenen incòlumes davant la temptadora oferta d'un telèfon mòbil o d'un parell de tennis Adidas a canvi d'una nota de excel.lent.

He evitat tocar aquest espinós assumpte del deteriorament del sistema educatiu per la por -ho confesso- que el meu fill es veiés afectat a causa dels criteris de la seva mare. Durant els tres anys que ell ha estat a la secundària bàsica, amb prou feines he lliscat un parell de crítiques sobre l'estat de la infraestructura escolar, però ja no aguanto més. Ells seran els professionals del demà, els metges que tindran els nostres cossos sobre una taula de cirurgia, els enginyers que aixequessin les nostres cases, els artistes que intentessin alimentar l'ànima amb la seva creació i aquesta pèssima base formativa posa tot això en risc. No seguim conformant amb que almenys mentre estan en un pupitre els nens no vaguen pels carrers a mercè d'altres riscos. Entre les parets de les aules poden estar fomentant serveis molt greus, deformacions ètiques permanents i covant una mediocritat de proporcions alarmants. Cap pare ha de quedar en silenci davant això.

Entrevistes a Dr. Darsi Ferrer i a Juan Juan Almeida

2010-06-23T14:28:00.000-07:00

Salutacions de Darsi Ferrer per a tots els bloggers cubans:
(escoltar al blog de Yoani en castellà)

Las gravacions són cortesia del periodista independent José Alberto Álvarez

Es lloga una mica d'emoció

2010-06-23T06:47:00.000-07:00

L'home va entrar a la petita llibreria El Còndor la vidriera de la qual està orientada cap al mur que voreja la universitat de Zürich. "Busco llibres de Corín Tellado" va mussitar per sota i jo vaig saltar davant de l'ordinador en què teclejava els últims títols arribats des de Buenos Aires, Madrid o Mèxic DF. En la seva veu se sentia encara l'accent havaner, potser perquè portava poc temps en contacte amb el dialecte suís-alemany que acabaria per donar-li una altra cadència a les seves paraules. Va dir que era del barri de la Víbora i que també necessitava-amb urgència-unes revistes espanyoles a l'estil d'Hola.

Maria Mariotti-la propietària del local-se li va acostar per explicar-li que no tenia ni una cosa ni l'altra, però que podia demanar a les distribuïdores. Quins títols vols?, va indagar la petita dona meitat peruana i un altre tant japonesa. "Tots els que es puguin aconseguir. Són per la meva mare que viu d'ells "-va declarar ell-tractant de justificar la seva insistent interès per les novel·les roses. Va explicar que a falta de remeses per enviar a Cuba, cada mes tractava de fer-li arribar a la seva família algunes publicacions que es poguessin llogar a altres persones. L'incipient negoci consistia en rentar revista com Vanidades o Gente, per cinc pesos cubans, a una àmplia comunitat de lectors que anhelaven tenir noves edicions. Els clients podien quedar una setmana amb els esperats textos i després aquests seguien de mà en mà fins que el deteriorament obligava a retirar de circulació.

Pocs dies després d'aquella peculiar comanda, la meva amiga va partir per a la fira del llibre a Barcelona (2003) on se li oferia un homenatge a Maria del Socors Tellado López. Va aconseguir acostar-s'hi i explicar de la família a l'altra banda de l'Atlàntic que sobrevivia cada mes gràcies a la seva ploma. L'autora de Dolorós engany (1990) es va impressionar amb la història i li va entregar una selecció amb cinquanta dels seus títols, acompanyats d'una carta manuscrita per la senyora de La Víbora. Aquell regal va fer hipar d'agraïment a la llibretera de Suïssa i especialment al fill de la bibliotecària alternativa. Ell sabia molt bé el que representaven els nous exemplars agregats a la col.lecció materna. Les seves pàgines aconseguirien que en una deteriorada casa havanera hi hagués més sabó, una mica d'oli, una mica de pa, sabates per als nens i somnis per desenes de veïns.

Tropical mafia

2010-03-15T14:05:00.000-07:00

Un xàfec de successos està caient sobre Cuba. Les primeres gotes van arribar tot just començar gener, amb la mort per desnutrició i fred de diverses desenes de pacients de l'Hospital Psiquiàtric habanero. L'aiguat de problemes fort al morir Orlando Zapata Tamayo, empès cap al final per la desídia dels seus carcellers i la tossuderia dels nostres governants. Va sobrevenir llavors la vaga de fam del periodista Guillermo Fariñas i amb ella les nostres vides van caure al centre d'un tornado polític i social els vents huracanats creixen cada dia.

Paral.lelament a aquestes borrasques, una seqüència de possibles escàndols per corrupció ha vingut a posar en escac al poder a Cuba. Segons rumors, s'ha sabut d'afins a ministres amb maletes de dòlars amagat en les cisternes, vols comercials els dividends anaven a mans d'uns pocs i fàbriques de sucs les enormes plusvàlues eren tretes a tota velocitat del país. Entre els implicats, sembla haver homes que van baixar de la Sierra Maestra i que es van enriquir atorgant licitacions a empresaris estrangers que els donaven comissions molt suculentes. L'Estat ha estat saquejat des del propi Estat. El desviament de recursos ha arribat a nivells en què robar una mica de llet d'un celler sembla un joc de nens. Els jerarques del poder en aquesta illa prenen a mans plenes i la cursa, com si intuís que l'xàfec d'avui acabarà per desplomar-se el sostre sobre els caps. Dóna la impressió que el país està en liquidació i molts - des d'un uniforme verd olivera - aprofiten per emportar-se el poc que ens queda.

La callada premsa, mentrestant, ens parla de glòries passades, d'aniversaris per complir i afirma que la Revolució mai ha estat més forta. Després el teló, una sèrie de purgues es succeeixen i les auditories palpen les vísceres de les nostres finances per determinar que no queda res per fer davant l'avanç de la corrupció. La generació dels històrics no només ens va assenyalar el camí de la simulació, sinó que ens ha sembrat la idea que les arques de la nació es manegen com la butxaca personal. Les aigües negres de les misèries ètiques i morals, que ells mateixos han alimentat i propiciat, acabaran per ofegar a tots.

Narrar la notícia... viure la notícia

2010-03-15T14:03:00.001-07:00

Explicar el que ens fa mal, escriure sobre allò que hem fregat, tocat i patit, transcendeix l'experiència periodística per esdevenir un testimoni de vida. Hi ha un abisme de distància entre les cròniques sobre un home en vaga de fam i l'acte de palpar-li les costelles que li sobresurten en els costats. D'aquí que cap entrevista pugui reproduir els ulls plorosos de Clara-la dona de Guillermo Fariñas-mentre compte que per a la filla de tots dos el pare està malalt de l'estómac i per això amagrit cada dia. Ni tan sols un llarg reportatge aconseguiria descriure el pànic induït per la càmera que-a cent metres de la casa d'aquest villaclareño-observa i filma a qui s'acosten al nombre 615 A del carrer Alemany.

Acumular paràgrafs, compilar cites i mostrar gravacions, no arriba a transmetre les olors del Cos de Guàrdia a on van traslladar ahir a Fariñas. Se'm fa insuportable la culpa d'haver arribat tard a demanar-li que tornés a menjar, a persuadir d'evitar que la seva salut patís un dany irreversible. Durant el viatge a la carretera embastar algunes frases per convèncer de no arribar fins al final, però abans d'entrar a la ciutat un SMS em va confirmar la seva hospitalització. Li havia de dir "Ja ho has aconseguit, has ajudat a treure'ls la màscara" i en lloc d'això vaig haver de pronunciar paraules de consol per a la família, seure en la seva absència en aquella sala de l'humil barri de La Chirusa.

Per què ens han portat fins aquest punt? Com han pogut tancar tots els camins del diàleg, el debat, la sana dissensió i la necessària crítica? Quan en un país es succeeixen aquest tipus de protestes de estómacs buits, cal qüestionar si als ciutadans se'ls ha deixat una altra via per mostrar la seva inconformitat. Fariñas sap que mai li donaran un minut a la ràdio, que el seu criteri no serà tingut en compte en cap reunió del parlament i que la seva veu no podrà alçar-se, sense penalització, en una plaça pública. Negar-se a ingerir aliments va ser la forma que va trobar per mostrar la desesperació de viure sota un sistema que ha constituït la mordassa i la màscara en les seves "conquestes" més acabades.

Coco no pot morir. Perquè a la llarga processó funerària on van Orlando Zapata Tamayo, la nostra veu i la sobirania ciutadana que fa estona ens van assassinar ... ja no hi ha un mort més.

Casa de vidre

2010-03-08T14:13:00.000-08:00

Al costat de la telenovella brasilera, els documentals piratejats al Discovery Channel i l'avorrida taula rodona, coexisteix una modalitat de reportatges televisius èmuls de la nissaga de "Big Brother". A la nostra pantalla petita, veiem a ciutadans filmats per càmeres ocultes i assistim a la divulgació dels missatges continguts en les seves bústies de correu electrònic, sense que per això hagi mediat l'ordre d'un jutge. Com si visquéssim en una casa de vidre inspeccionada per l'ull sever de l'estat, fins a la pròpia empresa telefònica grava les converses dels seus clients i les transmet a onze milions d'atònits espectadors.

L'última modalitat d'aquesta dissecció pública és posar a declarar doctors que, violant la privacitat del que s'ha dit en una consulta-fet tan greu com el del sacerdot que revela els secrets de confessió-parlen dels detalls d'un cas mèdic. Surten fotos de l'interior dels habitatges i dels refrigeradors dels qui han gosat contravenir a l'opinió oficial, mentre el paparazzi i el policia polític es fonen en un sol personatge molt proper al voyeur. No m'estranyaria que en algun dossier-esperant per ser tret a la llum-aparegui el cos nu d'un inconforme, com si estar despullats fos la prova irrefutable de la seva "maldat".

Imatges tretes de context, frases editades i angles desfavorables per generar aversió a l'opinió pública, són algunes de les tècniques sobre les quals es construeixen aquests informes televisius. En cap d'ells s'entrevista a la "víctima", ja que així eviten que l'adotzenada audiència comprovi que comparteix amb ella les opinions crítiques. Per mala sort dels grollers productors d'aquest tipus de reality show, la tecnologia en mans ciutadanes ha començat a fer transparents també les parets de les seves vides. Després d'haver estat observats llargament, comprovem ara que hi ha un forat per mirar l'altre costat de la tanca.

El vot erm

2010-03-06T13:46:00.000-08:00

Veig els meus conciutadans anar com autòmats al celler, vegetar mansament en el treball i colar sense esperances les butlletes a les urnes. Les seves vides transcorren mentre compren el pa -cada vegada més petit-, cobren el simbòlic salari que no els arriba ni per a malviure i alcen la mà en les assemblees de nominació de candidats. Cap dels elegits en l'actual procés electoral aconseguirà resoldre'ls aquests problemes quotidians que llasten la vida a Cuba. Dels proposats, amb prou feines es coneix la seva foto i una biografia plena de "gestes", en la qual es declara-gairebé sempre-que tenen "un origen humil". No apareix tan sols esmentada una paraula sobre els seus programes o intencions després que assumeixin el nou càrrec.

Curiosament, gairebé tots els que arribin a delegats de circumscripció són militants del PCC i posen la seva disciplina partidista per sobre dels deures envers els electors. No ens representaran davant del govern, ni a ser la nostra veu projectada cap a les institucions, sinó que fungirán com els heralds de les males noves arribades des de dalt, canals de transmissió d'aquestes regulacions i directrius que decideixin uns pocs. En més de trenta anys de la seva existència aquests representants del Poder Popular no han aconseguit que les escombraries es reculli eficientment, les fleques treballin amb qualitat i les fosses no supuren per tot arreu. Tampoc encarnen l'heterogeneïtat de tendències existents en la nostra societat. Han arribat a aquests llocs més per la seva provada fidelitat que per la seva capacitat de gestió.

Aquesta nit és la reunió per proposar candidats a la zona de blocs de concret on visc. La citació ha arribat des de fa un parell de dies mentre a la tele ens convocaven a elegir els millors i més capaços. Tanmateix, no em queda gens de fe en un mecanisme que ha provat la seva inoperativitat i el seu sectarisme. M'agradaria aixecar la mà pel veí de verb ferm i projectes concrets que viu al capdavant, però hi ha ordres de sortir-li al pas a qui nomini a un "dissident", fins i tot a aquells que només semblen ser proclius al canvi. Hi ha moltes possibilitats que sigui ratificat el mateix delegat que des de fa més de deu anys ens promet solucions, sabent que no està a les seves mans complir-les. Ell és el còmode candidat d'aquestes eleccions ermes, i nosaltres mers figurins que han d'alçar la mà o omplir la boleta.

Al corredor dels condemnats a quedar-se

2010-03-03T02:04:00.000-08:00

La senyora aixeca l'encuny i l'acosta a la fulla, per finalment posar-lo a un costat sense haver estampat el teu permís de sortida. "Vostè no està autoritzada a viatjar"-et diu-i tots a l'oficina escolten la frase que et condemna a quedar reclosa en aquesta illa. A les altres taules, els sol·licitants es miren als peus per evitar que els teus ulls topin amb els d'ells buscant solidaritat. Els militars que passen t'escruten de dalt a baix amb el retret de qui pensa "alguna cosa haurà fet, perquè no la deixin sortir".

Fins a l'últim minut vas pensar que potser els arxius del Ministeri de l'Interior no estarien tan organitzats i l'historial d'inconformitats no sortiria a la llum. Freqüentment especulaves que una secretària aniria a per una pizza just en el moment en què revisava el teu expedient i les estirades del seu estómac el farien posar -a tota velocitat- en el munt dels aprovats. Bé saps de l'efecte que el formatge fos i la salsa de tomàquet pot causar en un buròcrata que mira el rellotge a les tres de la tarda.

No obstant això, l'opció de la negligència estatal no va funcionar aquesta vegada. Van detectar el teu cas des que vas presentar els primers fulls per a un viatge cap al sud. Algun cap amb rang de tinent coronel haurà somrigut en veure que finalment estaves a les seves mans. Després de creure't que podies actuar com un home lliure, dient les teves opinions a viva veu i publicant articles sense pseudònim, havies arribat al punt on et farien sentir tots els murs, totes les reixes, tots els cadenats.

No tens antecedents penals, mai has estat condemnada per un tribunal i els teus delictes més freqüents consisteixen a comprar formatge o llet en el mercat negre. No obstant això, acabes de comprovar que segueixes purgant un càstig. La teva sentència és quedar darrere dels barrots d'aquest arxipèlag, reclosa per aquesta franja de mar que alguns ingenus consideren un pont i no el fossat insalvable que realment és. Ningú et deixarà sortir, perquè ets una reclusa amb un número enganxat a l'esquena, encara que creguis que portes la brusa que vas treure de l'armari aquest matí. Ets al calabós dels "pelegrins immòbils", a la cel·la dels obligats a romandre.

Per la finestra una veu et recrimina per no haver callat, fingit una mica ... portat la màscara per poder viatjar. No podràs veure la llum fins que vingui a baix tota la presó!

Ganes de cridar

2010-03-01T12:31:00.000-08:00

La vida mai torna a la normalitat. No retorna a aquell moment abans de la tragèdia que ara -il·lusòriament- evoquem com un període de calma. Obro l'agenda, intento reprendre la meva vida, el blog, els missatges a Twitter... però res em surt. Aquests últims dies han estat massa intensos. Només tinc cap per a repassar el rostre en penombres de Reina Tamayo davant del necrocomio, on va preparar i va vestir el seu fill per al viatge més llarg. Després, se m'apilen les imatges del dimecres: detencions, cops, violència, un calabós amb pudor a orina que al costat d'un altre on Eugenio Leal i Ricardo Santiago exigien els seus drets. La resta del temps ha estat caminar com un maniquí, mirar sense veure, teclejar amb fúria.

Així no hi ha qui escrigui una línia coherent i moderada. Tinc tantes ganes de cridar, però em vaig quedar ronca el 24 de febrer.

Cuidar allò que és propi, robar allò d'altri

2010-02-09T10:44:00.001-08:00

Per la nit, vigila els solcs plantats de malanga i la cria de moltons, amb una escopeta curta de fabricació casolana. És l’obra d’un improvisat armer que va soldar un tros de canonada de poc diàmetre a la recàmera rústica de la que sobresurt l’irregular percussor. És suficient el so –a mitja matinada- del rasclar de l’enginyós artefacte perquè surtin corrent els que pretenen robar-li la collita. Quan la porca ha parit, crida a un germà que viu al poble i acompanyats d’aquell artilugi –creat per la necessitat- fan guàrdia fins que surti el sol.

Molts pagesos utilitzen armes il·legals que han estat comprades o produïdes de forma alternativa. Sense elles, el fruit de mesos de treball podria acabar amb mans dels “depredadors” de sembrats, ombres fonedisses que es mouen en l’obscuritat. Les penúries han augmentat els robatoris als camps cubans i obligat als vilatans a salvaguardar ells mateixos els seus recursos. D’aquí que proliferin els gossos agressius i les escopetes manufacturades, especialment a les finques on hi ha vaques. La lliura de carn de vaca a dos pesos convertibles en un mercat negre que es nodreix del robatori i sacrifici il·legal, a pesar de les prolongades condemnes de presó que aquests delictes comporten.

Per als guardians d’allò propi, ha estat una sorpresa l’anunci oficial de que “amb caràcter excepcional i per només una vegada (...) les persones naturals i jurídiques residents a l’illa que tinguin en el seu poder armes de foc sense la corresponent llicència podran obtenir el degut registre”. Existeix, tot i això, la convicció tàcita que qui anunciï públicament una possessió similar obtindrà com a resposta la confiscació. Davant d’aquest temor, pocs confessaran que guarden el fred metall en algun lloc de casa seva i seguiran preferint el risc de no tenir papers a la inseguretat de quedar-se sense protecció. Per a la nostra alarma, aquests instruments rústics també serveixen a qui, sense tenir finca ni animals que preservar, amenacen a l’altre costat de la reixa, disposats fins i tot a disparar amb l’objectiu d’emportar-se allò que no és seu.

Sense rumb

2010-02-09T10:21:00.001-08:00

Ens vam habituar a les xifres engreixades, al secretisme quan alguna cosa anava malament i a un producte interior brut que mai reflectia el contingut de les nostres butxaques. Durant dècades, els informes econòmics van tenir la capacitat d’amagar, darrere de pàgines plenes de números i anàlisis, la gravetat dels problemes. Entre els llicenciats en la ciència inexacta de les finances, n’hi va haver alguns que es van atrevir a descobrir la falsedat de certs números –com Oscar Espinosa Chepe- i van ser penalitzats amb un “pla pijama” de desocupació i estigmatització.

Aquesta setmana, la lectura del anàlisis –seriós i ben argumentat- publicat pel presbiteri Boris Moreno a la revista Palabra Nueva ha augmentat el meu nerviosisme sobre el col•lapse que se’ns aproxima. Amb el suggerent títol de “¿Hacia dónde va la barca cubana? Una mirada al entorno económico”, l’autor ens alerta d’una caiguda –en picat- de l’estat material i financer de la Illa Paraules que haurien d’aterrar-nos, si no fos perquè les orelles se’ns han tornat un tant impermeables a les males notícies, de tant capbussar-nos en les aigües de la improductivitat i l’escassetat.

Concordo amb el Màster en Ciències Econòmiques en què la primera i més important mesura a prendre és “el compromís formal del govern en reconèixer la capacitat d’opinar de tots els ciutadans sense que això impliqui represàlies de cap tipus. Hauríem d’eliminar del nostre entorn els qualificatius que restringeixen l’intercanvi d’idees i opinions”.

Després de llegir això, em figuro a la meva veïna, comptadora retirada, dient en veu alta els seus criteris sobre la necessitat de permetre l’empresa privada sense que això li suposi un meeting de rebuig davant del seu portal. Costa projectar quelcom així, ja ho sé, però acaricio la idea que algun dia –sense el temor a que els acusin de “mercenaris a sou d’una potència estrangera”- milers passaran a fer els seus apunts i a plantejar solucions. Quin capital enorme recuperarà Cuba!

Encara que les arques no s’ompliran només amb propostes i raonament, la nostra experiència ens assenyala que el voluntarisme i les exclusions només han contribuït a buidar-les.

"Àngels de la guarda"

2010-02-06T03:04:00.001-08:00

Veig policies per totes parts. No sé si els tinc pegats a la retina o és que en els últims mesos n’ha augmentat –de forma alarmant- el número. Van en camions Mercedes Benz, es paren per les cantonades i fins i tot mostren els seus gossos pastors en diversos punts de la ciutat. Mentre centenars de modernes i arrodonides càmares ens miren des de dalt, aquests uniformats ens controlen al nivell del carrer i de les seves voreres trencades. Surten del no res i desapareixen quan més ens fan falta. Sagaços en detectar un sac de ciment transportat sense papers, en rares ocasiones sorgeixen a la nit en un barri marginal on el número de delictes creix i creix.

També estan els vestits de civil, aquests “àngels de la guarda” que tenen presència fixa en qualsevol cua, centre cultural o aglomeració humana. Ja no són tan fàcils de detectar, perquè han canviar els pullovers de ratlles les camises de quadres i el tall militar dels seus pentinats, per disfresses que van des de petites trenes amb comptes de colors fins als calçotets que sobresurten més amunt dels pantalons. Ara porten telèfons mòbils, ulleres de sol, sandàlies de cuir, però se’ls segueix notant que estan fora de lloc, amb l’expressió de qui no encaixa en la situació sobre la que informa. Van al Festival de Cine, però mai han vist una pel·lícula de Fellini; estan a les galeries, encara que són incapaços de determinar si el que veuen és un quadre figuratiu o abstracte. En fi, els han ensenyat a camuflar-se, però no han pogut esborrar-los-hi el rictus de menyspreu que posen davant aquestes “debilitats petitburgeses” que són l’art i les seves manifestacions.

No obstant això, el que més temo no és al grup dels que porten la placa de metall numerada damunt del pit ni al dels encoberts que redacten informes, sinó al policia coercitiu que tots portem a dins. Aquest que fa sonar el xiulet de la por per a advertir-nos que no ens atrevim i que remou les manilles de la indiferència cada vegada que se’ns acumulen les crítiques o les opinions. Ha passat per l’Acadèmia de l’autocensura i és un soldat destre en assenyalar-nos els camins que no ens portaran dificultats. El seu codi penal té potser un parell d’articles breus: Primer. “No et fiquis en problemes” i Segon. “El que tu fas no canviarà res”. Si ens aixequem un dia amb ganes de fer callar els cops de les seves botes dins del nostre cap, llavors ens recorda les reixes, els tribunals, la fredor d’una presó de província. No necessita aixecar la porra contra les nostres costelles, doncs sap tocar els ressorts de la por i executar les claus de kàrate que deixen el nostre cos adolorit per anticipat, immobilitzat, davant la frase de “Queda’t tranquil, és millor esperar”.

Dos mondes i quatre mercats

2010-02-04T06:28:00.000-08:00

Té vuit anys i una confusió enorme. Avui al matí, la seva mare li ha posat una moneda de 25 centaus després de dir-li "aquí tens cinc pesos". Va mirar la superfície brillant amb l'escut de la república calat en una cara i al dors l'espigada torre de la ciutat de Trinitat. Encara que va néixer en un país econòmicament esquizofrènic, encara no està acostumada a alternar dels pesos cubans als seus parents convertibles. A l'escola, la mestra mai li ha parlat de l'assumpte; per a explicar-li-ho es necessitaria tota una assignatura de tot un semestre. Tampoc a casa seva li aclareixen massa, com si els adults els semblés normal que a les butxaques es barregessin dos exemplars monetaris.

A Cuba, existeixen quatre formes de mercat i dos diferents tipus de diner per a pagar-hi. Cada matí les mestresses de casa esbossen al seu cap -sense massa escarafalls- el pla de quin d'aquests utilitzaran per a comprar i en quin lloc. És una operació aritmètica que porta uns segons, darrere dels quals hi ha tres lustres d'haver assumit la dolarització i el seu posterior "fantasma", el peso convertible. La conversió es fa constantment i hi ha venedores que accepten tant aquests simbòlics bitllets que ens lliuren en el sou que els altres amb un valor 24 vegades més gran. Per una pinya podem pagar tant 10 pesos en moneda nacional -el sou d'una jornada de treball- com 50 centaus de l'anomenat popularment "chavito". Alguns turistes no estan al corrent d'aquest embolic i adquireixen a la reina de les fruites amb una desena de pesos convertibles. Aquest dia el mercader tanca ràpid el lloc i torna a casa feliç de l'equívoc.

La generació del meu fill no aconsegueix comprendre com és això de viure amb una sola moneda. Crec que tenen un desenvolupament especial en la zona del cervell on acaba per accpetar-se l'absurd, en aqeustes connexions neuronals que tramiten l'inadmisible. Realitzen les conversions canviàries amb la facilitat de qui ha après dos llengües desde petit i les intercal·la sense gran esforç. Només que l'aprenentatge de diversos idiomes sempre és quelcom enriquidor, però assumir com a natural la dualitat financera és accpetar que hi ha dues possibles vides. Una d'elles és aplanada i gris, com els centaus nacionals i l'altra -que li està vegada en tota la seva extensió a bona part de la població- sembla plena de colors i filigranes, a l'estil del bitllet de 20 pesos convertibles.

La informació proscrita

2010-02-02T09:03:00.000-08:00

Rumors que es propaguen, murmuris convertits en notes oficials i diaris que expliquen -diverses setmanes després- el que ja sap tot el país. Hem passat del racionament informatiu a un veritable "destape" que flueix en paral·lel a la censura dels mitjans oficials. La nostra glasnost no ha estat impulsada des de les oficines i els ministeris, sinó que ha sorgit als telèfons mòbils, amb les càmares digitals i les memòries portàtils. El mateix mercat negre que ens ha abastit de llet en pols o detergent, ara ofereix connexions il·legals a Internet i programes televisius que arriben a través de les prohibides antenes parabòl·liques.

D'aquesta manera hem sabut dels successos ocorreguts a Veneçuela durant la passada setmana. El meu propi mòbil ha estat quasi a punt de col·lapsar-se de tants missatges explicant-me les protestes estudiantils i el tancament de diversos canals. Còpia d'aquests titulars breus els he reenviat a tota la meva agenda de contactes, en una xarxa que remedia la transmissió viral: jo contagio a diversos i ells a la vegada inoculen el bacil de la informació a un centenar. No hi ha manera de parar aquesta forma de difondre les notícies, doncs no utilitza una estructura fixa sinó que muta i s'adapta davant de cada circumstància. És antihegemònica, encara que la parauleta adquirei connotacions diferents en el cas cubà, on l'hegemnoa la té Granma, la Mesa Redonda i el DOR*.

Vam saber de les morts a l'hospital psiquiátric dies abans de l'anunci oficial, de la sort dels defenestrats de març de 2009 estem al corrent a través de "ràdio bemba" i un dia sabrem que ha arribat el "final", abans que autoritzin a explicar-lo a la premsa. El caudal d'informacions s'ha quintuplicat, encara que això no obeexi a una decisió governamental de proverïr-nos de majors referències, sinó al desenvolupament tecnològic, que ens ha permès saltar-nos els cintells triomfalistes i els noticiaris buits de contingut. Cada vegada depenem menys de la papilla mastegada i ideologitzada dels telediaris. Conec centenars de persones al meu voltant que no sintonitzen Cubavisión i la resta dels canals nacionals desde fa mesos. Només miren la tele proscrita.

La pantalla d'un Nokia o un Motorola, la brillant superfície d'un Cd o el minúscul cos d'una memòria flash, fan

La pantalla de un Nokia o un Motorola, la brillante superficie de un Cd o el minúsculo cuerpecito de una memoria flash, fan bocins la nostra desinformació. A l'altre costat d'aquest vel d'omissions i falsetats -creat durant dècades- hi ha una extensió desconeguda i nova, que ens espanta i ens atrau.

*Departament d'Orientació Revolucionària del Comité Central que determina la política informativa de tots els mitjans del país.

Molt més atemorits que jo

2010-01-31T01:34:00.000-08:00

El divendres va complicar-se des del principi, no ho nego. Al matí ens va faltar Claudio, professor de fotografia a l'Academia Blogger, perquè un agent -que a penes li va motrar un deslluït carnet amb les sigles DSE- se'l va emportar detingut. A casa nostra, després de les classes, vam fer una petita festa per a celebrar el primer aniversari de Voces Cubanas, que ja exhibeix 26 espais personals en un temps tant curt de vida. Recordo que enmig de les abraçades i les rialles algú em va dir que em cuidés. “En un sistema aixió no hiha manera de protegir-se davat dels atacs de l'Estat", li vaig dir, en un intent per espantar la meva pròpia por.

Al voltant de les sis de la tarda, anávema una reunió familiar. La meva germana li va regalar fa 36 anys -pel dia del ferroviari- el seu primer plor de bebè al meu pare, enmig de la matinada. Fins i tot Teo, amb la seva adolescència reàcia a participar en activitats de "vells", va acceptar acompanyar-nos. Allà ens esperava el típic aniversari de fotos, espelmes per apagar i "Felicitats Yunia en el teu dia, que ho passis amb sana alegria...". Només que diversos ulls que controlaven tenien un altre pla per a nosaltres. Enmig de l'avinguda Boyeros, a escassos metres del MINFAR i de la oficina de Raúl Castro, tres cotxes van aturar el miserable Lada que havíem agafat en una cantonada.

"Ni se't passi pel cap passar pel carrer 23, Yoani, perquè la Unió de Joves Comunistes està fent allí una activitat", van cridar uns homes que van baixar d'un Geely de fabricacó xinesa que em va evocar un fort dolor a la zona lumbar. Quelcom similar vaig viure el passat novembre i avui no permetria que m'introduïssin en un altre auto de cap -aquesta vegada- al costat del meu fill. Un home enorme va baixa del vehicle i va començar a repetir les seves amenaces. "¿Com et dius?" va ser la ~~resposta~~ pregunta que mai va tenir el valor de respondre a Reinaldo. De l'espigat cos de Teo va brotar una frase irònica: "No diu el seu nom perquè és un covard". Pitjor encara, Teo, pitjor encara, no diu el seu nom perquè no es reconeix com a individu sinó que és un simple portaveu d'un altres de més a dalt. Una càmara profesional filmava cada gest nostre, esperant una postura agressiva, una frase vulgar, un excés d'ira. La injecció de terror va ser breu, l'aniversari ens va deixar un gust amarg.

¿Com podem sortir il·lesos de tot això? ¿De quina manera un ciutadà pot protegir-se d'un Estat que té la policia, els tribunals, les brigades de resposta ràpida, els mitjans de difusió, la capacitat de difamar i mentir, el poder linxar-lo socialment i convertir-lo en un derrotat demanant perdó? ¿A què li tenen tanta por? ¿Què esperaven que passés avui al carrer 23 que van detenir a diversos bloggers? Sento un terror que gairebé no em deixa teclejar, però vull dir-los a aquests que avui m'han amenaçat junt amb la meva família, que quan un arriba a cert grau de pànic ja li és igual una dosis major. No pararé d'escriure, ni de twittejar; no tinc plans de tancar el meu blog, no abandonaré la pràctica de pensar pel meu propi cap i -sobretot- no deixaré de creure que ells estan molt més atemorits que jo.

La Nació i la Nació

2010-01-29T00:03:00.000-08:00

Fa molt temps que la nostra identitat va deixar d'estar continguda en una Illa. L'acte de néixer i créixer en aquest territori allargat ja no és l'element principal per a portar la seva nacionalitat. Som un poble desperdigat entre els cinc continents, com si ens hagués atomitzat sobre el llenç del mapamundi la mà erràtica de les necessitats econòmiques i de la falta de llibertat.

Sé el que se sent. Sé el dur que és anar a un consulat cubà en un país qualsevol i que et demanin una firma per a la llibertat de cinc agents del Ministeri de l'Interior -presos als Estats Units- però no et pregunten, ni tan sols, si poden ajudar-te en alguna cosa. He escoltat a una jove plorar en una embaixada a Europa mentre un funcionari li repeteix que no pot retornar al seu propi país per haver excedit els onze mesos de permís de sortida. També he estat testimoni de l'altra part. De la negativa rebuda per molts que aquí sol·liciten la tarja blanca per a pujar a un avió i saltar-se la insularitat. Les limitacions per a vitjar se'ns han tornat rutina i alguns han arribat a creure que ha de ser així, perquè conèixer altres llocs és una prebenda que ens donen, una prerrogativa que ens otorguen.

Aquests pocs que decideixen qui entra o surt d'aquest arxipèlag han escollit als participants de la trobada La Nació i la Emigració que té lloc des d'avui al Palau de les Convencions. He llegit els punts a debatre durant aquests dos dies i no crec que representin les preocupacions i demandes de la majoria dels emigrats cubans. Salta a la vista que no s'inclou l'exigència de posar fi a les confiscacions de propietats pels que s'instal·len en un altre país, ni es menciona la necessitat de tornar-li el dret de vot als exiliats. Ni tan sols trobo, en l'agenda a tractar, l'anunci del fi de les limitacions que tenen molts d'ells per a ingressar o radicar-se al seu propi territori.

La part dels que vivim a l'Illa tampoco està representada en tota la seva pluralitat i els seus matisos, sinó que té el segell de l'oficial i l'acartronament d'allò dirigit. Ambdues mostres -la de dins i la de fora- estan escapçades i filtrades per a evitar que La Nació i la Emigració acabi per convertir-se en un passi de llista de les atrocitats migratòries que patim. Més que reclamacions i crítiques, les autoritats que van organitzar la trobada volen escoltar en l'enorme sala -on acostuma a reunir-se el Parlament- el so estreptiós dels aplaudiments.

Les reparacions

2010-01-24T13:38:00.000-08:00

La vida domèstica imposa ingrates obligacions. L'aixeta de l'aigüera goteja, la làmpada de la sala no s'encén, el clavó de la porta té dificultats i un mal dia, ¡horror! es trenca el refrigerador. Esgarrifats comprovem que el congelador comença a gotejar i que ha cessat el típic brunzit de la màquina. Una tragèdia d'aquesta envergadura va viure un conegut nostre la setmana passada.

Aviat pel matí va telefonar a la Unitat de Recuperacions Domèstiques més propera, però no responien o sonava el to ocupat. Va decidir anar fins allí i a la recepció una noia poia meticulosament les seves ungles. Apesarat li va explicar la història del seu electrodomèstic i va descriure els símptomes. Fins i tot va estar a punt d'aventurar un diagnòstic, però en aquell moment ella el va interrompre anunciant-li que segurament es tracta del timer i al magatzem no tenien aquesta peça de recanvi. Li va aclarir que el taller tenia una llista d'espera que es perllongava un parell de mesos. Com home intel·ligent, amb experiència de la vida, el necessitat client li va formular la pregunta correcta en el to adequat: “¿I això no pot resoldre's d'una altra manera? La dona va deixar la seva tasca de manicure i va cridar a crits a un mecànic.

Després d'acordar el preu, tots van quedar satisfets. Al migdia, el refrigerador havia tornat a funcionar i el tècnic tornava a casa amb el equivalen a gairebé dos mesos del seu sou. Aquesta nit, el meu conegut, que és barman en un hotel cinc estrelles, va portar a la feina diverses ampolles de rom comprades al mercat negre. Amb elles va despachar els primers mojitos i les agradoses pinyes colades que els turistes van beure. No sospitaven ells que estaven ajudant així a reomplir el forat deixat per la reparació del refrigerador, l'enorme esvoranc que havia sofert el pressupost del barman.

El 'corralito'

2010-01-22T14:24:00.000-08:00

Cada nit, al cabaret d'un luxós hotel un empresari europeu va de taula en taula fent una comanda insòlita. S'aproxima als comensals i els explica que quan arribi el compte li deixin pagar, amb aquests tiquets de colors que porta a la butxaca. A canvi, ells li donaran l'import en pesos convertibles, que després podrà convertir en dòlars o euros per a emportar-se'ls ben lluny. Aquest home és una víctima del 'corralito' financer que impedeix a nombrosos inversors foranis treure els seus guanys del territori nacional. Perquè no es desesperin del tot, les autoritats cubanes els permeten consumir per tota la Illa, pagant amb paperets sense cap valor real.

El drama dels fons congelats toca avui a nombrosos negociants que van afanyar-se a entrar al nostre escenari econòmic amb l'aprovació de la llei d'inversions estrangeres el 1995. Disfrutaven del privilegi de gestionar una firma, condició totalmente vetada als que hem nascut aquí. Venien a ser la nova classe empresarial en un país on l'Ofensiva Revolucionària de 1968 havia confiscat fins i tot les butaques dels enllustradors. La quantiosa plusvalía que aconseguien treure els convertia en un objectiu molt atractiu per a les 'jineteras', les cases de lloguer i els membres de la seguretat de l'Estat. A molts d'ells se'ls veia en els restaurants més cars escollint suculents menús i acompanyats de dones molt joves. Uns altres, una minoria, lliuraven regals addicionals als seus empleats per a compensar els sous baixos en pesos cubans que els pagava l'empresa empleadora de l'Estat.

Aquests representants d'una "avançada corporativa" estaven disposats a perdre una mica de capital sempre i quan poguessin ubicar-se -desde ja- a l'escenari que algun dia seria com un pastís tallat a trossos. No obstant això, els que fan signar contractes i van compartir amb ells el champany, després d'un acord, els consideraven només un mal necessari i provisional, una desviació que s'erradicaria un cop acabat el Període Especial. Després de tantes garanties promeses, fa uns mesos els han ensenyat les arques buides, mentre els repteixen "no podem pagar-los". De sobte, aquests empresaris han començat a sentir la impotència i el crit -trabat a la meitat de la gola- amb què carreguem cada dia els cubans. Encara, malgrat tot, no estan tan desprotegits com nosaltres davant la depredació de l'Estat: un passaport d'un altre lloc els permet anar-se'n en avió i oblidar-se de tot.

Els bojos i els llestos

2010-01-19T14:51:00.000-08:00

Els bojos són presa fàcil dels que tenen picardia, que els escridassen per les cantonades amb frases doloroses per augmentar el seu deliri. Amb dos vaixells de paper, en teníem un al meu carrer que passava hores en una extranya regata que no arribava a cap lloc. La seva mare el mantenia calmat a base de benadrilina i diazepam; tot, abans que enviar-lo al magatzem de la demència que és Mazorra, l'hospital psiquiàtric havaner.

En la ment d'aquella senyora hi havia les imatges del que havia estat la clínica mental del carrer Boyeros, amb el seu terror acumulat i el seu empobriment material. Els pacients gairebé nus, les parets plenes d'excrecències humanes i la falta de supervisió, eren l'escenari per a les pitjors atrocitats. Les fotos havien estat publicades a les revistes d'aquell llunyà 1959. Després, van arribar reportatges a la televisió, llençols nets, teràpia ocupacional i fins i tot valles polítiques que van canviar la façaan d'allò que havia estat l'horror. Només que, com ja he dit, els bojos són presa fàcil dels llestos.

A partir dels anys noranta, amb l'arribada del període especial, el desviament de recursos es va acarnissar amb Mazorra. Els veïns dels carrers de la zona estaven ben assortits per un mercat negre de flassades, llet, menjar, roba, tovalloles i medicaments que sortien de l'hospital. Els ingressats creien que era part del seu patiment el que cada dia -com en el film La luz que agoniza- faltessin més bombetes a les sales. Els van anar traient tot l'indispensable i ningú va reparar en les finestres trencades, les tasses de wàter embossades i els llits de potes obertes. Aquesta vegada, no hi havia un periodista autoritzat per a retratar la misèria.

La premsa oficial no va poder amagar, no obstant això, la mort de 26 pacients –alguns afirmen que la xifra s'aproxima als 40– per hipotèrmia i patiments associats a l'abandonament. Se'n van anar d'aquesta vida en uns dies freds de gener, mentre s'apretaven cos sobre cos sense poder amb això evitar el final. Els llestos, per la seva part, s'edificaven cases amb els dividends del robatori i van creure que mai ningú detectaria els seus desfalcs. Avui, a l'hospital s'investiga als responsables enmig d'un desplegament policial perquè no s'aproximin els curiosos. No han sortit imatges, però m'atormenta la idea de quant van arribar a assemblar-se aquests pacients, en el seu desemparament, a aquells rostres de les fotografies del passat.

Imatges agafades de: http://cubalagrannacion.wordpress.com/2010/01/17/el-hospital-de-dementes-de-mazorra/

Posar nom als fills

2010-01-18T00:56:00.000-08:00

“¿Quin nom creus que li he de posar?” em diu una amiga que té sis mesos d'embaràs i espera un homenet. En un primer impuls, li responc amb l'habitual "José" i la ganyota de la seva cara m'obliga a buscar alguna cosa menys tradicional. Passo revista llavors a l'ampli catàleg que inclou Mateo, Lázaro o Fabián, però cap li agrada a la mare exigent. Si aquesta mateixa situació hagués passat vint anys enrere, el bebè hauria carregat amb una "i grega", como molts dels nascuts a les dècades del setanta y vuitanta. En canvi, l'exòtica moda d'usar la penúltima lletra de l'abecedari, semblaque ha quedat superada.

Durant diversos lustres, elscubans van posar noms als seus fills amb una llibertat que no aconseguien experimentar en altres esferes de la vida. La grisor que projectava el mercat racionat i el control estatal sobre la nostra existència s'esfumava quan s'inscrivia a un recent nascut en el registre civil. Els pares jugaven amb el llenguatge i creaven veritables embarbussaments, com el que exhibeix un famós jugador de bèisbol anomenat "Vicyohandri". A alguns, fins i tot, els van adjudicar la extranya composició "Yesdasí", barreja de la paraula "sí" en anglès, rus i espanyol.

Afortunadament, des de fa uns anys bufen aires més calmats a l'hora de posar nom a un fill. Tota una generació que s'ha sentit anomenada com si d'un experiment de laboratori es tractés, prefereix ara tornar a la vella costum. Així que després de diversos dies, la meva amiga m'ha trucat per explicar-me la seva decisió: el bebè es dirà Juan Carlos. Al altre costat de la línia, respiro alleugerida: el sentit comú ha tornat a l'acte de posar nom als fills.

Quan el terra tremola

2010-01-16T04:05:00.000-08:00

Imatge agafada de: http://mashable.com/

Una illa que ha vist com succeïen un cúmul de tragèdies, invasions i dictadors, mostra avui els fragments del desastre, les petjades d'un tremolor que per natural no és menys abominable. A aquest Haití que Carpentier ens va mostrar a El regen d'aquest món i que els noticiaris ens han fet compadir, la desgràcia se li ha tornat tan crònica i el plor se li ha constituït en llenguatge habitual. Més que sisme, la pàtria de Jacques Roumain ha estat estremida per la desgràcia, que ve a caure sobre la inestabilitat social, la debacle econòmica i la desesperació. Pr a qualsevol nació una cosa així és una calamitat, per a Haití és tot un apocalipsis.

No és el moment de fer política amb el dolor, ni de sortir davant del micròfon prometent ajudes, sinó de socórrer sense condicions, sense ànsies de reconeixement o de gratitut. Em fa por especialment que d'aquí a tres mesos el sofriment ja no sigui titular en cap diari i a la gent li hagi deixat de semblar urgent el drama haitià. Temo que ens acostumem a la desgràcia i la pell se'ns curteixi davant del drama, que ens quedem concentrats en els nostres problemes sense donar-nos compte que altres criden aquí al costat.

El sismògraf pot indicar que no hi haurà noves sacsejades, però el comptador de la vida està marcant en vermell. És hora d'auxiliar i s'ha de fer immediatament.

* En aquests moments, diversos bloggers junt amb altres persones de la societat civil cubana estem buscant uan via per fer la nostra petita aportació als damnificats. Proposem recollir roba, medicaments i productes per a la neteja personal i portar-los a la representació de Càritas a l'Havana.

El problema nostre de cada dia

2010-01-15T00:47:00.000-08:00

Surto embotida en diversos pullòvers i amb una bufanda vellíssima enrotllada al coll. El recorregut és breu, però amb la temperatura per terra cada pas que dono és un gran sacrifici. La gent camina al meu costat igual de "disfressada" i fins i tot aconsegueixo veure a algú que sembla portar la manta de dormir damunt de les esptalles. Encara que en el petit tram des de casa meva a la panaderia ningú mostra un bon abric, comprovo que la inventiva popular no s'atura davant de la caiguda dels termòmetres. Han tret la pols dels antics impermeables de l'època soviètica, amb els seus botons enormes i els colors ja destenyits. Altres, els que ni tan sols tenen res per a cobrir-se, simplement s'han quedat a casa.

M'acosto a un lloc on venen pans fora del mercat racionat i una barra costa el salari de tota una jornada de treball. Curiosament, molts dels que he vist en el camí, amb les seves peculiars i improvisades indumentàries, s'encaminen en la mateixa direcció que jo. A mesura que ens acostem comprovo que tots van darrere de l'escàs aliment que ens manté en suspens desde fa diverses setmanes. A escassos metres del lloc, un que s'ha adelantat ens llença el crit de "¡No n'hi ha!", una veritable galleda d'aigua gelada damunt dels nostres caps. Dono la mitja volta i me'n vaig cap a casa. Demà serà un altre dia sense esmorzar.

L'arribada d'aquests vents del nord ha coincidit no solament amb la desaparició del pa, sinó també amb l'escapada de la llet. Com si l'hivern hagués afectat els forns i congelat les mamelles de les vaques. Encara que a la tele anuncien un sobre compliment en la producció del preu lacti, el solitari got de cafè o la insípida infusió ho neguen cada matí. Són temps d'aixecar-se de cop sense mirar a la taula, de dir-los-hi als nens que no preguntin i de deixar a un costat el treball, el blog, els amics, la vida, per a dedicar-nos de ple a perseguir un tros de pa i un got de llet. Temps d'arrossegar-nos per la pols de les escassetats i de les cues, doncs per sortir d'aquest cicle rastrer i volar es necessita -més que ales- el combustible de l'aliment.